Uns dissabtes com els divendres de l’‘Un, dos, tres’

DISSABTE EL MAG LARI baixava entre les escales del públic, i l’Òscar Dalmau li va deixar anar que allò semblava l’ Un, dos, tres. I vaig pensar que tenien raó. No només aquella escena. Estava mirant El gran gran dictat amb els meus fills, en família. Com aquells divendres veient Kiko Ledgard o Mayra Gómez Kemp amb els pares. Són dos concursos convertits en entreteniment familiar de cap de setmana. I la gràcia de l’oferta actual a TV3 és que avui dia té molt més mèrit aconseguir una estona compartida davant de la petita pantalla, ara que hi ha pantalles encara més petites que ens monopolitzen a tots i tendeixen a separar-nos.

El gran gran dictat funciona, aquesta és la primera evidència. Persones d’edats diverses trobem incentius per continuar mirant-lo, una cosa que no és gens fàcil, que requereix una combinació de registres i de llenguatges i de nivells diferents de dificultat, només a l’abast d’alguns fenòmens televisius i de les pel·lícules de Pixar.

L’Òscar Dalmau, que excel·leix al costat de l’altre Òscar, l’Andreu, a La competència, és una versió renovada del presentador clàssic que combina eficiència amb alegria, prestància amb enginy, austeritat amb espectacle. Un senyor Bachs reloaded. El Mag Lari es confirma com un xòuman de llengua esmolada que treu partit de qualsevol situació. La mecànica del concurs ofereix emoció quan cal i també moments per jugar tranquil·lament des de casa, divertint-te. I els famosos s’entreguen al servei del bon clima i de la causa benèfica que defensen (llàstima que 2.000 euros sembli tan poc, per tota una nit de prime time ).

La bona tele no és habitual i costa de fer. Toca celebrar encerts que ho posen tot tan fàcil que semblen senzills, però aconsegueixen que pares i fills passem la nit de dissabte junts la mar de feliços.