Don Tancredo l’impassible

Un tal Tancredo López, torero valencià de poca fortuna, va inventar-se a finals del segle XIX un espectacle que consistia a quedar-se immòbil, vestit de blanc com una estàtua, al mig de la plaça, esperant que el toro no l’identifiqués com un ésser animat i passés de llarg.

“Previsible i tranquil·litzador” és com Rajoy va dir que seria el seu govern en el debat d’investidura. Si bé l’estabilitat és un atribut que els ciutadans agraeixen en els polítics, el dontancredisme no és mai una bona notícia.

Els noms anunciats posen fi a una etapa d’interinitat amb un govern continuista i de partit, sense concessions als que li hauran de facilitar la legislatura. Rajoy ha fet un prietas las fi las, mantenint el rumb i rearmant-se econòmicament, reforçant les relacions amb Europa i satisfent el partit, conscient que aquesta pot ser una legislatura curta, intensa i que perfilarà el seu successor.

Rajoy s’ha desprès de dos amics personals massa còmodes en el càrrec, Margallo i Fernández Díaz, que havien demostrat una rància concepció patrimonial de la política i una nul·la capacitat de diàleg.

Pel que fa a Catalunya, res fa preveure un canvi de política. La vicepresidenta Sáenz de Santamaría serà la interlocutora i la quota catalana tindrà un ministeri buit de contingut.

Conclusió: continuïtat, fidelitat, finestres per als successors i res que indiqui l’inici d’una legislatura de diàleg i pacte. Mentrestant, la gran notícia és que el Tribunal Constitucional ha acceptat convertir-se en un òrgan polític.