Dues dones, dues representants de la societat civil, Muriel Casals i Carme Forcadell, han protagonitzat un dels principals esdeveniments dels darrers temps a Catalunya. Una més madura, l'altra més jove; una en l'ensenyament superior en la disciplina d'economia, l'altra en l'educació secundària i en política lingüística i social a les aules, però, en definitiva, ambdues professionals en el món educatiu. Totes dues han desplegat la seva millor pedagogia per liderar una iniciativa nascuda al si de la societat que reivindica el dret a decidir.
Ho han fet de manera directa i eficaç, són treballadores incansables que han sabut sumar esforços sense demanar res a canvi. Han eludit personalismes i s'han sentit emocionades i felices amb els èxits compartits. No pertanyen al poder ni a l'estament polític, l' establishment , sinó que són dues persones de conviccions fermes que han cregut en un projecte i l'han sabut transmetre.
No estic segura que entre les intencions d'aquestes dues dones hi hagués la de passar a la història pel que han fet, encara que potser més endavant la corona de llorer se l'emportarà algú altre. Quan se les escolta, es fa impossible de trobar ambigüitats en el seu discurs. No donen peu a malinterpretacions perquè són clares i concises. El seu és el llenguatge de la força i de la convicció. Es pot estar d'acord o no amb les seves idees, però sens dubte ningú no pot qüestionar el seu coratge i la seva valentia. Com tampoc no hi ha dubte que han liderat els principals esdeveniments dels darrers temps, amb la diferència que ho han fet d'una manera molt diferent de com ens tenen acostumats la immensa majoria de polítics. Aquesta actitud contrasta clarament amb la del president del Tribunal Constitucional, que s'aferra a una estricta i restrictiva interpretació jurídica dels fets i eludeix el valor moral d'una recusació que molts reconeixen. Crec que ens trobem en un moment de canvi de paradigma molt important, en què els aspectes eticomorals de la conducta pública estan adquirint una dimensió cabdal.
Dues dones, com en el seu dia també ho van ser Jane Adams i Julia Lathrop, precursores del treball social als Estats Units a finals del segle XIX, pacifistes i reformadores, que van crear centenars de llars d'acollida per a nens desemparats. O com les diputades Clara Campoamor i Victoria Kent en la seva lluita pel sufragi universal a Espanya. També coetànies en el temps, encara que de països diferents, eren Emilia Pardo Bazán i Marie Curie, totes dues acadèmiques de disciplines tan dispars com la literatura i els assajos i la ciència i la teoria de la reactivitat.
I així podríem anar citant dones que han destacat en la història. No en trobaríem gaires, esclar, ja que la història està escrita essencialment en masculí. Malgrat que les dones també van beure de fonts il·lustrades i propugnaven la igualtat de totes les persones, el liberalisme només va veure els homes com a subjectes abstractes i universals amb dret a una vida pública, mentre que veia les dones com una concreció sexual a la qual corresponia el govern de la família.
En termes històrics fa tan sols unes hores que el gènere femení forma part de la vida pública, i en alguns països això ni tan sols s'ha assolit. Així, fa tan sols cent anys que les dones podem estudiar oficialment a la universitat, vuitanta que podem votar i trenta-tres que la Constitució espanyola ens garanteix la igualtat de drets respecte als homes. En fi, un sospir.
Justament per això no ens ha d'estranyar que, malgrat que s'ha avançat molt, encara quedi un llarg camí per recórrer. No són només tòpics: totes les estadístiques apunten que les dones tenen menys poder, menys diners, pitjors feines i menys protagonisme que els homes. De fet, ha estat un dels col·lectius més castigats per la crisi actual.
Les dones constitueixen dues terceres parts de la població mundial en situació de pobresa i el col·lectiu amb menys recursos dins de cada societat. Això es deu a la menysteniment de les tasques tradicionalment femenines i a la discriminació salarial. Cal destacar la política de microcrèdits en alguns països, utilitzada especialment per dones i que per a moltes ha suposat l'únic mitjà per sortir de la misèria.
A Espanya, l'augment de la desocupació femenina es va situar el 2012 en una taxa del 26,55%, 3,23 punts més que l'any anterior. Tanmateix, dins d'una xifra negativa se'n pot fer una lectura positiva: la formació s'albira com el millor camí per a la igualtat social en general.
Hi ha un consell que s'atribueix a Indira Gandhi i que diu així: "Un dia el meu avi em va dir que hi ha dos tipus de persones: les que treballen i les que busquen el mèrit. Em va dir que procurés ser del primer grup: allà hi ha menys competència". Se non è vero ... En tot cas, estic segura que Muriel Casals i Carme Forcadell sí que van seguir el consell.