14/09/2018

A cada instant!

EscriptoraL’Onze de Setembre, algú va fer malbé l’ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova. Flors per terra, esgarriades i trepitjades. Cada any, partits i entitats n’hi porten. No són poms de flors, sinó aquestes composicions planes, que es poden dipositar a peu pla. Moltes duen les sigles (fetes amb flors) de qui les envia. Segur que cada partit i entitat té una floristeria de confiança a qui demanar-li l’encàrrec. Pel que hem vist, la que ho va destrossar va ser la mateixa dona que ballava amb la bandera espanyola (una dona que jo diria que no hi és tota) i insultava manifestants.

Ho expliquem sempre a la canalla, però ho haurem d’explicar també als grans, perquè hi ha grans que són tan immadurs com la canalla amb l’agreujant que es creuen amb dret de fer el que els nens no gosen. Netejar costa molt, embrutar, poc. Callar costa molt, parlar, poc. Construir costa molt, destrossar, poc. Un sol ciclista pot deixar una sola llauna de beguda al bosc i aquell bosc ja serà un bosc brut. Una sola dona pot fer malbé amb tres puntades de peu i un xic de rancúnia totes les flors.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha dues escriptores, totes dues plenes de contemporaneïtat, comprensió i ràbia, amor i desesperança, mala llet, humor, crueltat i sarcasme, que han omplert els seus llibres de flors. Són la Mercè Rodoreda i la Dorothy Parker. Totes dues tracten les flors com a signe de civilitat i sensibilitat. Els seus personatges femenins n’omplen els gerros quan esperen amants (i s’estan de menjar per poder-ne comprar), les fan servir de fermall, estimen els jardiners, les ensumen, se n’amaren, en coneixen els noms. És una de les raons per les quals m’agrada llegir-les. De petita, m’embriagaven les catifes de flors de Corpus, tan ben estudiades. Ara, encara, quan veig fer un ram se’m posa la pell de gallina. Les flors indiquen llibertat. A la presó no hi ha flors. No entenc que una persona adulta, per ràbia, pugui trepitjar flors. Estic segura que un nen no gosaria.