Escenes de bon rotllo radical i massiu

Amb dotze hores de diferència, en els dos estadis barcelonins més grans, he viscut moments de felicitat genuïna, compartida, massiva. Dissabte a un quart de dotze de la nit, amb l'aplaudiment emocionat a Abidal de 65.000 persones, que en el fons era la manera de recordar els amics que el càncer se'ns ha emportat i -sobretot, sobretot- d'animar els que hi estan lluitant per dir-los com desitgem que se'n surtin. Ahir a mig matí els 72.000 participants de la Cursa d'El Corte Inglés ens aturàvem tot fent la volta a l'Estadi Olímpic per fer-nos fotos, riure i aplaudir-nos els uns als altres. El 99,9% sabíem que ni guanyaríem ni perdríem sinó tot al contrari, vet aquí la gràcia. En aquests escenaris es viuen emocions de tota mena i aquestes dues han estat d'un bon rotllo radical. Sense la tensió i els nervis que viurem dimecres al Camp Nou, sense la rivalitat i nervis de les curses de debò. El gregarisme dels actes massius espanta per la capacitat encomanadissa, si el que es transmet és negatiu o tens. Però quan es produeix aquesta màgia, totes et ponen, tot ve de cara, és irrepetible. Hi ajuda l'atzar: Alexis els marca de dos en dos i Cesc de tres en tres i Tito torna a ser a la banqueta. O hi ajuden uns veïns trempats, perquè enfilar-te a Montjuïc xino-xano envoltat de nens, pares, avis, gossos, colles de dracs, cotxets i patinets et fa sentir amb una companyia molt sana. I a casa et surt una reflexió innocent, òbvia, però que vols deixar dita. Quines ganes boges que tenim tots de ser feliços junts, d'aprofitar petits gestos o petites gestes i celebrar-les.