Esperança

És l'estat emocional que ens fa creure que el que desitgem es farà realitat i el que pot anar bé hi anirà. A diferència de la fe, que pressuposa convicció i fidelitat, és només un sentiment que empeny cap endavant. La vida només té sentit si pensem que el futur serà millor.

L'esperança religiosa és escatològica: la recompensa a l'altre món fa suportables les misèries d'aquest. És molt humà creure en el Cel quan la Terra és un infern. Només hi ha una estratègia efectiva per rebaixar el fonamentalisme: fer créixer les expectatives terrenals.

Però l'esperança escatològica no transforma la realitat, només la fa vivible. Com deia La Rochefoucauld, per enganyadora que sigui, serveix almenys per portar-nos per un camí agradable. Aquesta esperança, pel marxisme, és una forma d'alienació.

L'esperança laica, per ser virtut, exigeix tenir uns objectius i uns plans per assolir-los. No espera res de la gratuïtat divina ni de l'atzar. I no s'ha de confondre amb teràpies basades en el pensament positiu limitat a la subjectivitat.

El cinisme rebutja l'esperança com una fantasia que ens té contents i enganyats. La història demostra, en canvi, que és en els terrenys que ha adobat on creix tot el que associem amb progrés i llibertat; i que allà on ha mort, hi ha caos i injustícies.

Però no és necessari ser cínic per rebutjar-la, n'hi ha prou sent gandul. Sovint la defugim perquè tenir esperança, al contrari de fer-se il·lusions, obliga a esforçar-nos. Gran part del cinisme imperant és mandra disfressada.