La relació de l’Espanyol amb Aguirre ha acabat segons el guió previst. Ha sigut el nostre Senyor Llop: teníem un greu problema i vam buscar el millor especialista. Màxima professionalitat. Per bé i per mal. Per bé perquè ha complert amb el que se li demanava. Per mal perquè ho ha fet amb la mínima implicació. Cap queixa: era el pacte. Poc amor. Només sexe: emocionant al principi, avorrit a mesura que s’imposava la rutina. Quedem com a amics i conservarem el seu número: si un dia estem desesperats li tornarem a trucar de matinada.
Ara, però, toca buscar nou entrenador i, si fem cas als rumors, pel càsting ja n’hi han passat una desena. Tots els pericos tenim les nostres preferències: els que ens farien il·lusió, alguns que ens mirem amb escepticisme, d’altres que ens fan una mica de por i, també, els que no ens volem ni imaginar.
No pensem en noms. Siguem seriosos i definim perfils. El que faríem si anéssim a una empresa de caçatalents. Com ha de ser l’entrenador de la temporada vinent? Des del punt de vista futbolístic molt flexible. Sé que tenen més bona premsa els entrenadors disposats a tot abans que a renunciar a les seves idees, al seu sistema. L’Espanyol necessita un entrenador amb la màxima capacitat d’adaptació, gens tossut: els resultats manen. I, en segon lloc, que tingui sempre un ull posat en el planter. Si són de casa, els jugadors mediocres són correctes; els correctes, bons, i els bons, ídols.
Ara bé, el més important és la seva personalitat. Ens cal un entrenador compromès amb el club: que no es posi exigent amb els fitxatges, que no estigui tot el dia protegint-se amb declaracions que treuen autoexigència a càrrec de la il·lusió de l’aficionat. Un entrenador que s’expliqui bé, que transmeti proximitat, que somniï a quedar-se molts anys a l’Espanyol.
Si pogués ser, m’agradaria un entrenador perico. Per això imagino Rubi (tot i la seva relliscada) o Sergio a la banqueta. Però encara és aviat: el pròxim entrenador tornarà a ser de transició. No tant com Aguirre, però de transició.