Estanislau Figueras, sempre vigent
No voldríem fer-nos pesats, però ahir intentàvem dir-ho: l'equiparació, per part del president Mas, del seu predecessor Jordi Pujol amb un símbol nacional de Catalunya no funciona de cap manera. Ho demostra el fet que el PSC i ICV, abans que no es complissin 24 hores d'aquestes declaracions, les qualifiquessin com un "insult als catalans", juntament amb els informes encarregats als membres del Consell de Transició Nacional. Intentàvem dir que això era un regal per als grups de l'oposició, però hi va haver qui s'ho va prendre com una impugnació contra Convergència i el president Pujol.
Cap problema. A can Convergència, pel que es veu, van molt segurs del que fan, però des de fora gosaríem dir que evidencien un grau d'improvisació i de funambulisme desesperat, que fa patir d'allò més en un partit de govern. Ningú posa en dubte que Jordi Pujol ha estat un dels polítics més rellevants i influents de la Catalunya i de l'Espanya del seu temps, fins al punt que no ha tingut inconvenient a reconèixer que el seu gran argument (el de l'encaix de Catalunya dins Espanya, que segons ell havia après d'Espriu, tot i que devia ser de l'Espriu de La pell de brau ) havia fracassat. Espriu no va dir mai ben bé això, però tant és: és ben cert que l'encaix de Catalunya dins Espanya no s'ha produït, ni es produirà mai. Una cosa són els desitjos dels supervivents de la Guerra Civil i la dictadura franquista, i una altra molt diferent els anhels de les generacions crescudes en la pretèrita dictadura i en aquesta democràcia tutelada.
El que decau no són els símbols de Catalunya, perquè els fills de Jordi Pujol no són símbols de res, sinó l'entramat constitucional, polític i financer de l'Espanya dels últims trenta anys. Dir que Jordi Pujol i la seva família són un símbol de Catalunya que no pot ser criticat és un gran error, de la mateixa manera que és un error igualment majúscul atacar la presència social i institucional de la llengua catalana, així com l'ensenyament en aquesta llengua. Totes dues són maneres perfectes de no anar enlloc.
En fi, suposo que aquest article no tornarà a comptar amb el beneplàcit dels que esperen adhesions incondicionals a la seva causa. Què hi farem. Però hi ha una cosa ben clara: si Catalunya vol anar cap a la seva independència, no ho aconseguirà sense els ciutadans d'aquest país que parlen habitualment el castellà, tant si el tenen com si no el tenen com a llengua materna. I si Espanya vol mantenir la seva fràgil cohesió interna, no ho aconseguirà sense reconèixer el mal lacerant que els seus dirigents han causat a aquesta cohesió, i que ja és irreparable. Mentrestant, que els dirigents d'una i altra banda juguin a la politiqueria més descarada només porta a la frase d'Estanislau Figueras, l'únic català que, durant la I República, va arribar a ser president del govern espanyol. Va dir Figueras: "Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres". Ho va dir just abans de plantar el seu consell de ministres i marxar com un llamp cap a París.