Em va semblar interpretar que els manifestants de l’Onze de Setembre del 2012 llançàvem dos missatges: un que demanava sobirania per poder votar, i un d’addicional que venia a dir que el temps dels plantejaments poc clars s’havia acabat. Volíem que els partits i els seus líders deixessin de jugar a allò que s’ha passat a conèixer com “fer la puta i la Ramoneta”. Fins aquell dia, els catalans havíem estat capaços d’intuir el que en el fons pensaven els partits i els seus líders. Ho havíem hagut d’endevinar perquè els interessats no ens ho havien dit mai obertament. Va quedar clar que a partir d’aquell dia de setembre els polítics i els partits havien de mullar-se.
Aquesta definició forçada -amb la corresponent reubicació que tots han hagut de fer els últims mesos- no ens ha sorprès gaire. Molts ja imaginàvem el que hi havia al rerecervell de cadascú. Que el PSC era més PSOE que altra cosa, i que els catalanistes d’aquest partit hi eren bàsicament per donar color i una certa impunitat nacional. Que el PP era clarament botifler i que, arribat el cas, seria capaç de destruir la convivència abans que no pas respectar la democràcia. Que ICV prioritzava ser d’esquerres i que sempre tindria un bocí de cor rere el Mur. Que CiU dissimulava les ànsies d’independència per mor d’una comoditat i uns beneficis que havien beneficiat molts individus, etc. Tothom havia practicat una espècie de joc estrany pretesament florentí però que, en realitat, era de porró. Tots? No, disculpin. L’únic partit que no ha hagut d’adaptar el seu missatge a la claredat que reclamen els temps actuals ha estat ERC. Cal reconèixer-los que, durant els últims trenta-cinc anys, han mantingut una claredat que els altres no han practicat. Tot això pel que fa als partits.
Quant a les persones, hem assistit a dues actituds que, al meu entendre, cal lloar. D’una banda, el coratge del president Mas a l’hora de copsar aquest missatge. Els catalans no només volem ara exercir la sobirania (alguns per ser independents, altres per intentar millorar les coses) sinó que reclamem un missatge i un posicionament clars de cadascun dels polítics. La radicalitat i la claredat democràtica demostrada per Artur Mas és exemplar. També és important remarcar el coratge del president Pujol a l’hora de reconèixer que tot allò pel qual ell havia apostat ara ja no té sentit. Reconèixer-ho després de tants anys de feina esmerçada no ha de ser fàcil -cal admetre, però, que el que va fer ens ha estat útil per romandre-. Podem dir que la resta de líders han anat avançant lentament cap a l’exposició clara i precisa dels seus plantejaments, a desgrat de ser sovint il·lusoris -el federalisme d’en Navarro, entre d’altres.
Tanmateix, hi ha un cas dins l’espectre dels partits catalans que s’ha mantingut impertèrrit: la UDC d’en Duran i Lleida. El partit no s’ha renovat. Ja s’ho faran. Però el cas d’en Duran és especial. Queda clar que estem davant l’únic polític català que s’ha negat a abandonar la vella praxi. I és que, arribada una edat, els vicis són difícils d’abandonar. Més de trenta anys a Madrid practicant el “sí, però no; no, però sí” acaben deixant màcula. No s’adapta al que reclama una quantitat important de gent. Potser no ha fet càlculs i no s’ha adonat que un terç de la població de Catalunya no havia nascut quan ell va anar per primer cop de diputat a Madrid. Trenta-tres anys fent el mateix són massa anys. El cervell s’omple de racons. Sobretot quan del que s’ha tractat principalment és de donar voltes sense haver arribat, vistos els resultats, a cap indret plausible.
La voluntat de continuar sine die amb les praxis antigues roman gairebé intacta. Tomba que gira amb la tercera via. Permanent semi-enuig envers els seus socis. Quan arriba la coronació del nou rei espanyol diu que no se sent còmode amb l’abstenció, però tampoc amb el sí (aquesta és molt bona!). I quan es parla de plegar, tornem-hi amb el vodevil de sempre: “Me’n vaig, però m’ho he de pensar”. Sempre àvid de protagonisme. La tabarra és colossal i algú l’hauria de modular.
Sembla que som davant d’un dels atacs d’alta indefinició que caracteritzen CiU de manera reincident -actualment és més a causa de la U que no pas de la C-. Vist des de fora, fa la sensació que a la federació volen optar, un cop més, per l’estratègia Lyndon B. Johnson. Quan el criticaven per no fer plegar Edgar Hoover de l’FBI, contestava: “Prefereixo tenir Hoover dins de casa, i pixant cap a fora, que no pas tenir-lo fora, i pixant cap a dins”. I Johnson ha estat un dels presidents més eficaços que ha tingut Amèrica, no ho oblidin.