02/08/2020

Exhumar el cadàver d’Enric Prat de la Riba

Una de les contribucions catalanes al planeta va ser perfeccionar que els morts anessin calents fins al nínxol. Amén. Al seu taller del Raval barceloní el mestre carrosser de l’hora suprema, Joaquim Estrada, va crear la carrossa fúnebre Estufa. Tots ben escalfadets. Com un aparador mòbil, la caixa quedava tancada per vidres que permetien veure el difunt i protegir-lo de freds, pluges i mortals que volguessin rematar el mort per alguna raó instantània o meditada. Carruatge pensat per a funerals de masses en directe rigor mortis. Així van circular els cossos de grans estrelles mediàtiques catalanes com Santiago Rusiñol, o Enric Prat de la Riba. Rusiñol avui no toca, perquè està jugant a la petanca amb porró, però exhumen el cadàver del president de la Mancomunitat de Catalunya. Alguna cosa es belluga dins la caixa 103 anys després de la seva mort (l’1 d’agost de 1917). Ho sentiu?

Voldria, si em permeten els enterramorts del règim, retrocedir fins a un parell de setmanes abans del seu funeral. Concretament al 14 de maig de 1917. Mireu i entreu: Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya. Reelegeixen com a president Prat de la Riba. Per malaltia és “absent”. Al llit, escalfant la mort. Arrossega, des de 1902, una malaltia i molts eufemismes tòxics. Des del dia que l’estat nacional-judicial espanyol el fa fotre a la presó per la publicació d’un article (era director de La Veu de Catalunya ) reproduït del setmanari L’Independent de Perpinyà (enrevessat eh?). Senzillament la peça explicava les protestes dels vinaters del Rosselló contra el govern francès. Com no podia ser d’una altra manera, el deep state espanyol hi veu una incitació al separatisme. Un detall sense importància temporal i espacial, aquesta ludopatia genètica, crònica, de l’estat espanyol de posar els catalans a la presó. Bé, cap al cabàs. Prat, moribund, però pur H 2 O com un cel d’agost que té set, fa arribar el seu discurs d’investidura telemàtica. Em permetran, abans de passar cap a l’enterrament, uns trossos d’aquest testament. Aquí va, xiquets i xiquetes...

Cargando
No hay anuncios

“És amb l’ànima plena d’aquest foc de renovació que des de Catalunya diem avui a l’estat la bella paraula. No hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir. Qui no es transformi intensament i de pressa en tots els ordres, avançant-se a les exigències del nou ambient universal, o deixarà d’ésser o esdevindrà monjoia humil, mostra d’un passat caigut al marge d’una humanitat fortament transmutada... L’Europa d’avui és tota una altra. És l’Europa de les grans potències retent homenatge des de les altures del seu poder a la llibertat a l’autonomia de les nacionalitats... l’Europa de les Constitucions que cauen, de les utopies menyspreades que triomfen: una Europa constituent... Imposa aquesta solució el nostre sentiment, les tradicions de govern lliure del nostre poble, l’experiència històrica dels grans poders fecunds i dels poders eternament híbrids i sobretot el nostre deure de catalans i de catalans d’ara... No hem fet la Mancomunitat per tenir una diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província... Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. I després va anar estirant la poteta i es va quedar de cos present.

Tot ja està dit i redit per generacions de catalans. Tots han patit decepcions, enganys, mentides, repressió, judicis, presons, sang, mort... Tots se n’han adonat que no hi ha res a fer amb l’estat carnívor, caníbal, mortal, espanyol. Res, res, res. Tots han fet, refet, reconstruït un país moribund. Avui, tota l’obra de la Mancomunitat i de Prat continua dempeus: escoles, carreteres, hospitals, biblioteques, llengua... Tot. La primera pedra, des de 1714, de la Catalunya estat i estat del benestar. Tot. Així, què es belluga, què grinyola, què gemega, al taüt de Prat de la Riba? El seu gat.

Cargando
No hay anuncios

Sí, mèu, mèu. Des de petit Prat escrivia cartes al seu gat. És real, això. De veritat. No és ficció. I ara ho entenc. En aquesta Catalunya de mones, on hi ha més bèsties que persones, només ens queda el gat. L’animal, la criatura, que dins del taüt etern de totes les caixes sempre calentes dels catalans sense espai i temps, encara miola, pensa, raona que la frase que hi ha a la tomba de Prat és la vida lliure eterna: “Ofrena de cristiana recordança al renovador de la unitat catalana”. El gat de casa és l’únic diàleg possible, el que queda. Tot els altres diàlegs et porten al taüt de cap a potes. Marrameu.