A favor de la religió però contra la verdadera
La profunda secularització de la Setmana Santa, que avui fan més evident que mai els milers de nens i nenes no batejats que van a beneir palmons i palmes, ens convida a preguntar-nos fins a quin punt hem d’estar contents que aquesta canalla vegi ara només folklore en el mateix que molts dels seus besavis vivien amb un profund sentiment religiós. I no estic dient, que quedi clar, que enyori els catecismes, ni les classes de religió que abona el senyor Wert. El que vull dir -sabent que sóc ben poc original- és que potser hi havia, i hi ha, en la fe d’aquests besavis, un petit nucli profundament valuós que en la dissolució i l’oblit d’un dogma i una religió concrets s’ha perdut pel camí.
Una manera de mirar-s’ho és afirmar que la raó, a mesura que avança, il·lumina les penombres que alimenten les creences religioses. Seríem més agnòstics o més ateus, simplement, perquè som més racionals i il·lustrats. Però també podem afirmar, amb menys optimisme, que deslligar les persones de la transcendència, amorrar-les fins a les últimes conseqüències a l’ara i aquí, les converteix en òptims consumidors; en preses perfectes del catecisme més invasiu i sofisticat que ha creat mai la humanitat: la publicitat. El consum, en forma de desig o pràctica, seria -per als que ho veuen així- un ídol no gaire diferent del vedell d’or que Moisès va haver de combatre baixant del Sinaí.
La religió s’ha definit de moltes maneres. Als etimòlegs els agrada dir que relliga i els nostres diccionaris asseguren que ens vincula amb el misteri, el transcendent i el sagrat, però per a mi són també religió totes les creences que compleixen dues condicions: 1) ser indemostrables, és a dir, no racionals; i 2) ajudar-nos a viure, a donar sentit a la vida.
És innegable que les preguntes que ens neguitegen van més enllà de les que la racionalitat pot contestar. Com diu Chomsky i deia també Kant, hi ha problemes i hi ha misteris. Hi són i sembla que sempre hi seran perquè és consubstancial a la nostra espècie fer-se preguntes sense resposta. Ara bé, per sentir el silenci de la no-resposta, que ens aboca a l’angoixa metafísica, hem de trobar un espai i un temps a recer d’estímuls externs. ¿Cal buscar-lo, aquest silenci? ¿Cal sentir-la, aquesta angoixa? Diria que sí per almenys dues raons: perquè el sentiment d’absurd només deixa de fer-nos mal quan li plantem cara; i perquè tard o d’hora la vida -penso ara en els familiars de les víctimes del vol de Germanwings- ens hi acararà.
Creure en tot allò que ens ajuda a viure, que ens fa millors, sent conscients de la seva fràgil i intransferible naturalesa d’intuïció personal, és l’únic camí que li queda a la saviesa quan la ciència l’abandona. Per això no puc estar en contra de respondre als misteris amb creences que recolzin en la fe. Però, també per això, no puc estar a favor de contestar-hi amb veritats que recolzen en un dogma. Tenir una religió potser és imprescindible per viure plenament la condició humana. Professar l’única religió verdadera sempre acaba abocant a alguna forma de deshumanització.