DEPRESSIÓ. Aparentment, els que han d'estar preocupats pel procés independentista són els que hi estan en contra. Temen que Catalunya sigui menys plural, que hi hagi un trencament emocional amb Espanya, etcètera. No voldria menystenir aquestes pors. Però, encara que pugui resultar inversemblant, crec que els que més han d'estar preocupats per l'endemà de la independència són, precisament, els indepes recalcitrants. Només hi ha una cosa pitjor que la por, i és una expectativa massa elevada. Vaticino que si la nau arriba a bon port, el bajón serà tan descomunal que qualsevol depressió postpart ens semblarà una fotesa. L'independentisme és tant un procés com un objectiu. Aquest procés ha donat vida i il·lusió a milers de catalans i catalanes, que si som un estat hauran de buscar una manera de substituir aquest estímul, aquesta mena d'estupefaent (Joaquim Coll escrivia a El Periódico que el sobiranisme és un "gran porro", i té part de raó; el que passa és que els federalistes, a sobre, tenen un camell que els col·loca mercaderia caducada). Lluitar per alguna cosa sovint és millor que tenir-la. Tot això és normalíssim, fins i tot inevitable. ¿Recorden allò de "Contra Franco vivíamos mejor" ?
FENT CAMÍ. No estic dient que la independència no sigui desitjable ni transcendent. Ni parlar-ne. El que intento dir, en primer lloc, és que la independència no arribarà d'un dia per l'altre. Serà un procés gradual, amb anades i vingudes, amb estira-i-arronses. Fan malament els que porten temps preparant-se per al gran dia, l'hora zero de la llibertat. "Has d'esperar que el camí sigui llarg", diu en Llach. " Se hace camino al andar" , deia Machado. D'altra banda, quan siguem un estat començarà l'hora de deixar el carrer i les estelades flamejants per dedicar-nos a la política, la qual cosa és apassionant, però a molts els resultarà ensopit i decebedor. Haurem de definir polítiques d'energia, investigació, fiscalitat, etcètera: quin pal, comparat amb un concert al Camp Nou, la Via Catalana i l'activisme fresc, primaveral, de carrer! I mentre això passi -això de fer un estat, que d'altra banda és tan gros!- ens llevarem a la mateixa hora, portarem els nanos a l'escola, ens discutirem amb el veí, ens separarem del cònjuge, ens pujarà el colesterol… i ens cagarem en el govern cada cop que alguna cosa no ens agradi. Vull dir: els diners no fan la felicitat; la independència, tampoc.
VIDES PRIVADES. La part bona és que, si bé la independència no fa la felicitat, tampoc no la pren. La política és important, però no pas tant. I hauríem de dir-ho més, per desinflar cert tremendisme interessat. Al debat li falta tecnificació i li sobra emotivitat. Tot això del procés ho fem perquè les coses rutllin i per donar sortida a un sentiment col·lectiu desatès; després, la vida continuarà, cadascú se sap lo seu , i ens en farem creus, quan comprovem que la independència ens passa pel costat, alterant l'espai públic, però relliscant sobre el tel que protegeix l'àmbit privat de cadascú. Sóc dels que creu que serà un procés beneficiós, com ho va ser l'adveniment de la democràcia i de l'autonomia. Però, per si sol, no ens farà més joiosos ni més desgraciats. La felicitat no es pot decidir en una consulta. Sortosament.