02/03/2019

Una ideologia que humanitza

L’auge del feminisme, com el de tots els - ismes que volen canviar l’ statu quo, està provocant i provocarà fortes reaccions. Reaccions d’altres -ismes que, havent-se de limitar a defensar el que hi ha, es camuflen de sentit comú i tenen molt fàcil, partint dels prejudicis d’una audiència poc entrenada a pensar, presentar-lo com a “excèntric” i “radical”. Com tot moviment progressista, el feminisme aplega d’entrada la part més activa i inquieta de la societat -la que no es queda a casa i es mobilitza-, i això pot crear el miratge que és més ampli i hegemònic del que en realitat és. Però els que lluiten i es manifesten -sent majoria entre els més actius- poden ser minoria quan hi sumem els passius, que no per passius deixen de ser potencials electors i la primera matèria amb què treballen els populistes. Que ho preguntin als que clamen darrere la pancarta “Volem acollir”.

L’últim que li convé al feminisme en aquest escenari potencialment advers és embombollar-se ideològicament. Per més pantalles que hagi passat (ho dic en termes processistes) desconstruint el patriarcat, si vol créixer -si vol guanyar electors passius (i temo molt que ho necessita)- ha de mantenir l’esforç pedagògic de partir dels prejudicis. Ha de deixar d’encastellar-se en un argot terminològic que, per més imprescindible que sigui en certs debats, el fa inintel·ligible als no iniciats. Part d’aquest esforç passa per prioritzar tot el que és bàsic i comú a la seva notable pluralitat interna: per veure en els feminismes divergents un aliat i no demanar carnets identitaris -de gènere o sexe- a tots els éssers humans que se sumin, honestament, al seu projecte.

Cargando
No hay anuncios

Al capdavall, el que farà que el feminisme mai acabi sent “un masclisme amb faldilles”, és la seva inclusivitat: la seva voluntat de civilitzar el conjunt de la societat. És prioritari desterrar l’aberrant idea que la vida de les dones, pel seu sexe, ha de gravitar al voltant de la maternitat i les feines de cura, però també ho és fer entendre als homes que la seva vida tindrà més qualitat quan no vegin en el seu sexe un obstacle, o un atenuant, a l’hora de cuidar les persones que se suposa que estimen. I per a això no cal subscriure que el que diferencia homes i dones és només un constructe cultural i no té res de biològic, però sí que cal entendre que una concepció dels gèneres que avali i legitimi la dominació d’un sexe sobre l’altre -tingui la base que tingui-és un obstacle per esdevenir més humans.

Fer servir el gènere per justificar que les feines que fan les dones ara mateix siguin en general més dures, intenses i desagraïdes -i més mal remunerades- que les que fan els homes, no és diferent de considerar que certesraces estan predestinades a ser sotmeses i esclavitzades per altres. S’ha de ser feminista -sobretot si ets dona- per aconseguir una plena igualtat de drets, però també -sobretot si ets home- per alliberar-se de la degradació que comporta tota forma de dominació.