02/03/2020

“Hem d’ensenyar als homes que el feminisme els farà feliços”

Roy Galán (Santiago de Compostel·la, 1980) és escriptor i prescriptor a les xarxes. Reivindicatiu, compromès amb la igualtat i feminista, és conegut pels seus missatges contundents a Instagram, Twitter o Facebook. Des de les xarxes predica a favor de la diversitat i d’una societat lliure i carrega contra el masclisme, les relacions tòxiques i la violència de gènere. Acaba de publicar Fuerte (Alfaguara), on parla de la masculinitat i de la necessitat d’alliberar els homes de la llosa dels estereotips que encara tenen a sobre.

Sembla que avui dia encara hi ha només una manera socialment correcta de ser home.

Sí. No hem explicat prou que hi ha moltes més maneres de ser home, i això provoca molts problemes i molta violència sobre les persones que sortim d’aquest únic camí marcat. I molta pressió per als homes, que han de complir una sèrie de patrons, com ara ser forts, valents, competitius o no poder mostrar els seus sentiments.

Al llibre dius que la masculinitat tradicional és una gàbia.

Cargando
No hay anuncios

Sí, és una gàbia invisible, perquè molts homes no saben que hi ha una altra manera de ser home. I això és molt dur. Per això n’hi ha tants que quan es fan grans passen per crisis molt fortes, perquè s’adonen que aquesta gàbia existeix i que han passat mitja vida sense saber qui són, sense mostrar els seus sentiments. A molts homes se’ls ha negat la possibilitat de l’emoció i això és molt trist.

¿Tu com ho vas fer per sortir de la gàbia?

Jo mai he encaixat en els mandats tradicionals de la masculinitat. A més, soc fill de dues mares, vinc d’una família molt lliure, a casa meva tot era fantàstic. El problema va ser quan em vaig començar a socialitzar i vaig descobrir que hi havia coses meves, característiques de la meva personalitat, que no encaixaven (com la meva manera de vestir, les meves nines, etc.). I em van començar a marginar i a tractar malament per això.

Cargando
No hay anuncios

Què vas fer?

Vaig passar per una etapa de supervivència durant la qual vaig intentar camuflar-me i passar desapercebut. L’adolescència és una etapa complicada en la qual és molt important ser acceptat pel grup d’iguals. Per això vaig voler ser invisible i no destacar. Vaig camuflar la meva manera de ser, de vestir, d’expressar-me, per ser acceptat. Havia de complir la norma establerta pels nois. Vaig passar molts anys sense pensar en mi, la masculinitat em llançava un missatge clar sobre com comportar-me per ser l’home que els altres volien que fos.

Quan vas trencar amb això?

Cargando
No hay anuncios

Vaig conèixer un noi i em vaig enamorar. I a poc a poc vaig començar a entendre que si el que jo soc no agradava als altres eren ells el que tenien un problema. El feminisme em va ajudar molt a entendre que l’agressió que jo rebia per ser com era no era una agressió individual sinó col·lectiva, cap a tota la gent com jo. Em vaig alliberar i vaig entendre que no hi havia res de dolent en mi. Vaig deixar de necessitar ser un altre perquè m’estimessin.

¿Els teus posts a les xarxes són els que t’hauria agradat llegir quan t’havies d’amagar?

Sí, m’hauria agradat molt tenir algú que escrivís aquestes coses. És cert que la meva família em va donar molt de suport, però fora d’aquell entorn em sentia molt sol, culpable i fins i tot boig. M’hauria encantat tenir tots els referents que tenen ara els joves i saber que la diversitat existeix. Ara qualsevol persona, des del lloc més remot, pot llegir textos o veure vídeos que reflecteixen aquesta realitat, i això li pot ensenyar que no té res de dolent. Això pot ser un salvavides.

Cargando
No hay anuncios

¿Per a qui has escrit aquest llibre?

Per a tots els nois que alguna vegada em van fer mal, sobretot quan era jove. Quan m’insultaven, em perseguien i em deien marica... He pensat molt en què hauria passat si haguessin llegit un llibre com aquest amb 15 anys. He escrit el llibre pensant que si aquells nois s’haguessin preguntat “Per què estic fent això?” s’haurien adonat que hi havia alguna cosa que els hi obligava. I llavors m’haurien demanat perdó. Crec que els homes estan molt perduts. I constantment els hi estem dient que fan les coses malament, però el que hauríem de fer és ajudar-los a fer-se preguntes. Jo crec en els homes bons i valents capaços de canviar.

Però molts reconeixen que els costa canviar.

Cargando
No hay anuncios

És que no és fàcil, sobretot perquè no hi estan acostumats. Costa molt posar el focus en llocs incòmodes. Moltes vegades rebutgem el que ens fa sentir malament, el que ens diu que els nostres actes no estan bé. És millor pensar que els violadors són desconeguts que s’amaguen en carrers foscos que no pas acceptar que poden ser els teus amics de tota la vida aprofitant-se de noies. Però hi ha moltes coses per canviar.

¿El masclisme també perjudica els homes?

Sí, però costa que ho entenguin. Hem d’ensenyar als homes que el feminisme és bo per a ells, que els farà més feliços. Hem que comptar amb els homes. És molt important que hi siguin, perquè sense ells no canviarà res.