Al ministre de l’Interior i Informes Fungibles, Jorge Fernández Díaz, l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, li ha fet brotar una idea. En vista dels comentaris desgraciats (alguns directament “miserables i repugnants”, per fer servir la terminologia del ministre, i en aquest punt li donem la raó), no se li ha acudit altra cosa que plantejar la creació “d’instruments legals addicionals” perquè la policia controli què publica o deixa de publicar el personal a Facebook, Twitter, WhatsApp i tutti quanti. És a dir, com implantar censura preventiva a les xarxes socials. Diu el ministre, sempre preocupat per les relacions personals sanes (recordem allò de les famílies catalanes que no es parlaven durant el dinar de Nadal, per culpa del procés sobiranista), que d’aquesta manera podríem “curar-nos en salut” i evitar la circulació de missatges que continguin “apologia del delicte i incitació a l’odi”.
Una dita mallorquina fa “El porc li va dir orellut a l’ase”, i em temo que li escau d’allò més a la proposta de Fernández Díaz (un ministre tan devot, per cert, que els seus mateixos col·laboradors ja es refereixen al departament que dirigeix com a “ monasterio del Interior ”). No cal dir que un assassinat sempre és una tragèdia, sigui qui en sigui la víctima, i que els comentaris presumptament jocosos a compte d’un fet com aquest són una bretolada d’un gust tan pèssim que frega o toca de ple aquesta misèria repugnant que solen invocar els ministres del PP, d’Ángel Acebes ençà. I també és obvi que l’aparent anonimat (només aparent) que proporcionen internet i les xarxes socials afavoreix la proliferació d’aquesta mena de missatges, etc.
Ara bé, i per fer servir una altra frase feta més solemne, qui estigui lliure de pecat, que piuli el primer tuit. Dit d’una altra manera: si la policia s’ha de posar a perseguir missatges repugnants i miserables, que els persegueixi tots, no? Què en farem dels missatges que dia sí i dia també emeten personatges i entitats vinculades a la dreta i/o a l’extrema dreta espanyolista, i que sovint inclouen tergiversacions, mofes, mentides o, massa sovint, amenaces crues i pelades, de vegades fins i tot de mort? Què en farem de totes les barbaritats que s’arriben a piular o a escriure contra persones vinculades d’una o altra manera a Catalunya o al País Basc, d’Arnaldo Otegi fins a Shakira, passant per Artur Mas, Carod-Rovira, Oriol Junqueras o Ada Colau? Què en farem dels que fan apologia de la pena de mort contra aquells que no pensen com ells? I fora de les xarxes, quan una diputada del PP torni a bramar “ que se jodan ” als sis milions d’aturats d’Espanya, què en farem?
Per seguir amb les dites, abans d’assenyalar el gep dels altres, convé mesurar el propi. Per exemple, els deplorables fets de Lleó no tenen res a veure amb el terrorisme i sí, com han reconegut les mateixes criminals, amb l’odi. De manera que, en parlar d’incitació a l’odi, potser que examinem qui incita a l’odi, i que ho fem cas per cas.