Fernando García del Río: “A Cuba no hi ha notícies sinó rumors i propaganda”

Han hagut de passar quatre anys abans que Fernando García del Río s’hagi llançat a retratar la Cuba que va viure entre el 2007 i el 2011 com a corresponsal del diari La Vanguardia. El que ell bateja com La isla de los ingenios (Península) és un país sui generis fruit de la barreja de persones, cultures i sistemes polítics diferents durant decennis.

Diu que la vida a Cuba és un autobús que no arriba…

Aquest cop sí que l’autobús és més a prop que mai, però a Cuba tot va molt a poc a poc, sobretot en les relacions amb els EUA. Hi ha sectors a les dues bandes de l’estret de Florida interessats a frenar el procés, però la història, la societat i el sentit comú afavoreixen el diàleg i cada cop menys cubans volen la baralla i més la reconciliació.

Quins sectors ho volen frenar?

A Cuba són els que temen que a partir dels canvis, el seu lloc de treball, la seva posició en la jerarquia, en l’escala social o de privilegis, s’acabi. I als EUA són els que veuen perillar els beneficis econòmics dels mitjans de comunicació que viuen d’alimentar l’enfrontament amb el règim i les misèries del castrisme.

Però els cubans miren al nord…

És inevitable, estan a 90 milles dels EUA, tenen un passat i un present comú, i l’expectativa d’acabar amb l’embargament els omple d’esperança. Sobretot perquè anirà acompanyat d’un retrobament físic i anímic. Hi ha esperança, però el cubà és escèptic i té la sensació que això pot fallar, que val més no emocionar-se abans d’hora, que serà lent.

És pura experiència?

Sí, els canvis i les millores que s’anuncien triguen moltíssims anys a arribar, i alguns no arriben. Quan, per experiència, saps que tot triga, especialment en tot el que té relació amb l’imperi i la confrontació, s’instal·la l’escepticisme.

Per què Cuba és La isla de los ingenios?

En castellà, ingenio vol dir capacitat d’inventiva, gràcia i fàbrica de sucre. Per mi, les tres coses són Cuba. Per exemple, la canya de sucre és la sang de la història cubana. O el fet que els cubans s’hagin d’inventar contínuament la vida. Jo crec que hi ha unes mancances per factors externs que hi obliguen, però també hi ha una ineficàcia i una ineficiència interna. Jo no pretenc jutjar el sistema, però els fets mostren les limitacions d’un socialisme tropicalitzat amb vestigis soviètics.

Però Cuba continua tenint bons índexs d’alfabetització i salut.

Les xifres sempre són difícils, però sí que hi ha una baixa mortalitat infantil, una alta taxa de longevitat, un nivell de cobertura sanitària més que acceptable per les latituds, i uns índexs d’educació semblants. Però s’ha de matisar, ja que, per exemple les infraestructures són molt pitjors que deficients. I, tot i que hi ha hospitals, hi falta de tot i el nivell de neteja és ínfim. Pel que fa a l’educació, la qualitat ha baixat molt i hi ha molta conscienciació ideològica.

Explica que el va fer canviar haver presenciat un escrache contra opositors a l’Havana…

Jo em pensava, ingenu, que s’exagerava. És terrible veure com uns ciutadans assalten les “provocacions contrarevolucionàries” se suposa que espontàniament, però que en realitat estan dirigits per la seguretat de l’estat. A més, en el meu cas va ser el Dia dels Drets Humans: un grup es va precipitar contra manifestants pràcticament indefensos, ocultant-se de les càmeres… Jo això ho associava als estats feixistes, no a Cuba. Per molt que Raúl Castro ho lamenti, és la seva responsabilitat i és imperdonable.

Com veu la successió de Raúl?

No podem fer de profetes en lloc de periodistes. Les variables són molt àmplies, tot és bastant incert i es pot pensar que a ningú li convé una confrontació, ni un brot de violència. Hem de pensar que les generacions han canviat i volen la reconciliació, que el canvi polític sempre es resisteix més que l’economia i que Raúl Castro ha previst una successió per al 2018 en què l’home més ben col·locat és Miguel Díaz-Canel. Més enllà d’això, tot és massa aventurat.

A vostè finalment no li renoven l’acreditació de periodista i l’obliguen a marxa de l’illa. És un càstig? És censura?

Hi ha la censura de vigilància cap als periodistes estrangers a través de pressions, tocs d’atenció, amenaces sobre l’acreditació i, fins i tot, el que anomenen “el silenci dels correus”, quan el govern cubà talla la comunicació amb tu. Al final, no em van renovar l’acreditació sense donar-me cap explicació i em van dir que havia d’abandonar el país immediatament. No és un drama, els ha passat a altres periodistes.

És difícil informar des de Cuba?

A Cuba no hi ha notícies, sinó rumors i propaganda. La feina de periodista es complica no només per la censura sinó també perquè el règim ho controla tot.

I com es fa periodisme en aquestes circumstàncies?

La meva sortida, i no era l’únic, era anar al carrer. Com que la vida és tan rica, tan imprevista, tan tremenda, però enginyosa i plena d’històries surrealistes… és la vida la que explica el país i no al revés, quan el sistema i la política et fan veure el país que ells volen.