Crític teatralCensura La classe política està molt preocupada perquè la ciutadania l’insulti de viva veu i a través de les xarxes socials, i el ministre del ram -el de les prohibicions, vull dir- ja pensa en la censura. Tot plegat fa un bon tuf de ranci. No sóc partidari de l’insult, bàsicament perquè no serveix de gran cosa, però entenc els jubilats que es desfoguen amb els capitosts de la banca, els joves a l’atur que s’encaren amb els responsables polítics de la seva situació i la gent del carrer, a qui agradaria dir unes quantes coses lletges als corruptes d’aquest país. L’insult no és un dret, segons el Tribunal Constitucional, i està penat quan s’adreça a autoritats i es fa en publicitat. Per sort, a casa encara els podem dir de tot sense que Jorge Fernández Díaz tregui el cap per la finestra.
Rebequeria Crec que s’ha de defensar el dret a l’insult dels desclassats, dels marginats i de totes les víctimes del poder. A la fi, el que és legal o no és una qüestió de poder, que és el que imposa les regles del joc (les lleis), sotmeses a uns interessos privats. No podem acceptar que se’ns negui el dret a la rebequeria, que es desfoguin aquells ofegats que necessiten una mica d’aire. Vaja, que si un pare -un d’espanyol, senyor Cañete- amb dos fills que demanen menjar davant d’un supermercat sent el president del govern (“Estic molt content. A més, crec que les coses van bé i aniran millor”) i li esquitxa un insult, està més que justificat. Negar el dret a insultar és encendre la metxa de la impotència, la fúria i la ràbia soterrada que pot acabar esclatant.
Peter HandkeI tot pensant, ja que la imaginació és lliure i la cultura treballa precisament sobre la ficció, imagino una obra de teatre titulada Insults als polítics, tot seguint la petjada del text del polèmic Peter Handke Insults al públic. Una obra de participació que permetés als espectadors descarregar adrenalina contra els que poden considerar-se responsables, si no culpables, dels mals moments que vivim. Es tracta de la reparació de l’ofensa i, per tant, l’ofensa ha d’existir. No val l’insult per l’insult. Si l’espectacle no és bo, des d’un punt de vista dramàtic, almenys resultarà terapèutic. Els podrem dir sense por “corruptes” i “mentiders” emparats en la sentència 542/2001 de la sala civil del Tribunal Suprem, que va admetre que, tot i tractar-se de faltes al respecte, només és crítica política.