Figura universal, homenatge global

BarcelonaQuin homenatge mereix ara el mite que se’ns ha mort? La pregunta, neutra i pertinent en qualsevol societat humana que es proposés estimar la memòria d’un servidor distingit, és en canvi una pregunta trampa al Barça, un club on sempre tot és més del que és, començant per les desavinences. I encara més si el mite que se’ns ha mort es diu Johan Cruyff.

I això que, a la porta principal de tribuna, les coses no eren tan difícils d’entendre. Des de la fotografia del memorial Cruyff somreia. I Laporta plorava desconsoladament. Poc després, el Jan va parlar amb els ulls vermells, rodejat per un núvol de càmeres i amb el president Bartomeu escoltant-lo a prop, amb respecte, enmig del silenci savi dels culers conscients de la fragilitat de l’alto el foc i desitjosos de compartir un moment amb ànima. Els veterans s’abraçaven. Sadurní saludava. Així de fàcil, per fi: llàgrimes, respecte, silenci, abraçades, somriures.

El Barça ha començat bé, organitzant la carta col·lectiva dels presidents. Laporta ha fet bé de posar la seva firma al costat de les de Núñez i Rosell. Ara no cal que ningú corri. No es tracta de recuperar el temps perdut, perquè això ja és impossible. Pitjor no es va poder fer. Ara es tracta de pensar si cal que algú es mori per reconeixe’l com es mereix. De pensar com és possible que els mites ens facin nosa. De com conciliar les banderes a mig pal amb els pals del xupa-xup. La institució i el barcelonisme. Això no va d’estàtues ni de noms. Si el reconeixement ha de ser proporcional als mereixements, l’homenatge del Barça a Cruyff haurà de ser universal, tan blaugrana com extensible a la gent que estima el futbol a tot el món. La globalització no és només per parlar de patrocinis sinó també de patrons. Totes les famílies, la de sang i les ideològiques, hauran de posar el seu gra de sorra per mirar cap al futur amb el mateix somriure net que Cruyff a la fotografia de Cotrina. Què faria Cruyff? És la pregunta. Doncs em sembla que Cruyff ho faria senzill, que no vol dir el mateix que fàcil.