Fill de ciclista, nét de resistent: l’entrenador de moda a Itàlia

BarcelonaAra fa 15 anys Maurizio Sarri entrenava el Tegoleto, un equip de vuitena divisió d’un poblet toscà de 1.200 habitants. Entrenava durant les estones lliures, ja que la seva feina era a la secció de transferències internacionals d’una oficina de la Banca Monte Paschi. Aquell any, però, Sarri va decidir deixar la feina per centrar-se en el futbol. La família li va donar suport, però a la feina el van prendre per boig. 15 anys després, Sarri és l’únic entrenador que ha passat per totes les categories del futbol italià: de la novena a la Serie A, on acaba de fer campió d’hivern el Nàpols. El club napolità no ho aconseguia des de la temporada 1989-1990, quan va guanyar el seu segon i últim títol de lliga.

Maurizio Sarri és un entrenador atípic, que ha aconseguit, en pocs mesos, fer oblidar Rafa Benítez. D’entrenador amateur a home del moment a Itàlia. El seu Nàpols marca més gols que ningú, lidera la lliga, és viu a la Copa i ha guanyat tots els partits de la fase de grups de l’Europa League. A més, ha recuperat jugadors tristos, com Gonzalo Higuaín, que tanca la primera volta amb 18 gols en 19 jornades, una fita que no passava a Itàlia des de l’any 1950. L’eslovac Marek Hamsík, el capità, no amaga que els “escolta i intenta valorar” el seu joc. “Ens sentim més còmodes que amb Benítez”, afegeix. El mateix Diego Armando Maradona ha anunciat que si el Nàpols guanya la lliga viatjarà a la ciutat per “besar els peus de Sarri”, a qui havia criticat després de les primeres tres jornades, quan el Nàpols portava 2 punts de 9. “Som el tercer millor club del món ara mateix, per darrere del Barça i el Madrid”, treu pit Aurelio Di Laurentiis, propietari del club i productor cinematogràfic.

L’aposta per Sarri era valenta, ja que abans només havia entrenat un club a la Serie A, l’Empoli. Sarri és l’antiheroi, un tècnic sense glamur. Un home esquerp comparat amb l’actor Jean Reno, ja que riu poc. A més, sol portar xandall, no té xarxes socials i és una mica maniàtic. Quan entrenava el Tegoleto, feia que el seu millor jugador aparqués sempre darrere seu, per poder donar cops al seu cotxe en aparcar. Un dia ho havia fet per error i havien guanyat, així que va esdevenir una tradició. Després, aquell jugador el va acompanyar al Sansovino, un altre club toscà modest, on va aconseguir els ascensos a la cinquena i la quarta divisió.

Fill de ciclista, nét de resistent

Sarri ha sigut sempre aficionat del Nàpols, ciutat on va néixer per casualitat, ja que el seu pare hi treballava. La família, però, és toscana i ell es va criar a la Toscana, a Figline Valdarno, una població prop de Florència on vivia el pare, Amerigo, que va arribar a ser ciclista professional. Ell, evidentment, era l’únic aficionat del Nàpols al poble, on tothom era de la Fiorentina. Al poble, però, el més famós era l’avi: membre de la resistència contra Mussolini, havia rebut una medalla del Parlament americà per haver rescatat un pilot de l’exèrcit aliat.

Sarri sempre ha estat en minoria. Un tècnic apassionat de la literatura, que adora l’obra de John Fante, escriptor americà que va narrar les desventures d’italians pels Estats Units dels anys 30 i ha participat en taules rodones sobre García Márquez. Un entrenador que admet que no mira mai la televisió i que va debutar a la Serie A amb 55 anys. Ara tota la ciutat de Nàpols somia en un títol que, de fet, seria el primer de Sarri.