Fóra bo de fer-hi via
Ala Riera de Sant Miquel de Barcelona, allà on el barri de Gràcia està a punt d'aburgesar-se, hi ha un restaurant que es diu Via Fora! De fet, és un cafè-bar-restaurant que, si no ha canviat d'eslògan en els últims temps, en tenia un de divertit. "Via fora! Fóra bo de fer-hi via". Potser fa vuit o deu anys que no hi vaig, però en recordo més l'eslògan que el menjar, que era sincer, sense pretensions. Aquests dies, cada vegada que l'ARA, el Basté, la Terribas o el Telenotícies parlen de la Via Catalana de dimecres que ve, em ve al cap la frase del restaurant i penso que, si se li hagués acudit a una lingüista com Carme Forcadell, també hauria estat un bon claim per a l'Assemblea Nacional i per a aquest acte concret. "Via Catalana, fóra bo de fer-hi via".
I per què fóra bo, de ser-hi? Perquè serà una festa, perquè hi haurà il·lusió en els participants malgrat haver d'anar d'aquí cap allà pel territori, perquè la societat tornarà a demostrar que va al davant d'uns partits polítics deixatats, perquè sempre és emocionant agafar-se la mà amb algú que no coneixes però amb qui comparteixes una causa, i perquè no va contra ningú sinó a favor de la llibertat d'un poble que, oh casualitat, és el nostre i estem més que tips que el vulguin mesell, minoritzat i controlat. De tot això, al cap d'una setmana, què en quedarà? Un "Jo hi vaig ser" orgullós, de per vida; quedaran un grapat d'informacions honrades en els mitjans de comunicació de tot el món; quedaran un bon nombre de mentides i menysteniments en la premsa molt més propera; quedarà l'enèsima picabaralla parlamentària de poca volada que ja s'ensuma… I quedarà, també, un vídeo. Un gran espot, millor i tot que el de la cadena humana dels països bàltics. Si veure el seu emociona, participar en el nostre pot ser com allò de jugar al pòquer i guanyar.
Un fenomen singular
El carrer que porta de l'estació de tren de Sant Cugat fins al monestir és una de les avingudes comercials més buscades del país. És una zona de vianants molt llaminera. Tant, que el preu del metre quadrat de lloguer és caríssim, i això fa que passin molt pocs mesos des que massa botigues aixequen la persiana fins que l'abaixen definitivament. Un dia vaig suggerir a Eduard Sanjuán -periodista de TV3 que viu allà a la vora- que fessin un 30 minuts sobre l'esperança de vida, minsa, d'aquestes botigues. El reportatge, de cop i volta, hauria fet un gir inesperat perquè, en un tres i no res, hi ha florit un nou tipus de botiga. Abans de vacances no n'hi havia cap, i el primer dia de setembre resulta que hi han obert cinc botigues de cigarrets electrònics. De 0 a 5, en un quilòmetre quadrat. N'hi ha tres al mateix carrer i dues més just per sobre i per sota d'aquest eix tan transitat. ¿És una estratègia comercial? ¿Un boom insòlit? ¿Una casualitat? ¿Tothom ha tingut la mateixa idea, al mateix moment, i ara estan tots estirant-se els cabells? Són botigues, a més a més, tan hiperespecialitzades que encara fa més difícil la seva supervivència. L'índex de fumadors a Catalunya és del 30%. Això vol dir que a 7 de cada 10 vianants ja no els interessarà aquesta botiga. Però entre els que encara fumen, la taxa d'abandonament ronda el 40% i, per tant, el nombre de clients potencials dels establiments d'e-cigarrets es va estrenyent.
A Sant Cugat, dels seus 930 comerços, 16 són estancs. Ara, només al centre, ja hi ha 5 establiments que de moment no tenen una paraula curta per definir-los. Els desitjo llarga vida. Als fumadors i a les botigues. Mentrestant, el més interessant del fenomen és que canviarem el verb fumar per vaporejar . En castellà, el vapear comença a arrelar.