S. Fosso, en el camp de batalla
“No m’han deixat ni el llit”, es queixa el fotògraf Samuel Fosso des de París. Ni el llit, ni les portes de la casa, ni els marcs de les finestres, ni la dutxa, ni el sostre. La casa i estudi de fotografia que el Samuel té al barri musulmà de Miskine, a Bangui -la capital de la República Centreafricana-, ha estat completament arrasada pels milicians cristians autoanomenats anti-balaka, seguits d’una massa anònima que ha aprofitat la violència organitzada per apuntar-se al festival de destrucció i recollir-ne les engrunes. El mateix ha passat amb les cases dels seus veïns musulmans, els quals han hagut de deixar tot el que tenien i fugir de la ciutat, com també s’han vist obligats a fer la majoria de musulmans de la capital per por a ser linxats i exterminats a ganivetades.
La massa que ha assaltat la casa de Samuel Fosso no perseguia ni desitjava els nombrosos negatius que el fotògraf guarda en caixes, potser més de vint mil carrets, fruit d’un treball de prop de 30 anys fet a peu de carrer. Fotos de casaments, de batejos, de passaport. Fotos oficials i familiars. Fotos de la vida de cada dia de la gent del barri. Imatges en què, probablement, hi surten retratats alguns dels veïns que van participar en el saqueig i, també, alguns dels que han hagut de fugir cap a una destinació incerta, protegint-se de la neteja ètnica que els anti-balaka han començat després d’haver estat ells mateixos víctimes de la violència de la Séléka, la coalició que va agafar el poder per la força el mes de març del 2013 i que ha comptat amb l’ajuda de mercenaris vinguts del Txad i del Sudan.
Religió i barbàrie
Com acostuma a passar en aquests escenaris en els quals la política es degrada fins a convertir-se en una activitat sectària dels grups que lluiten pel poder amb les armes a la mà -i ho fan amb la complicitat dels negocis de sang occidentals-, la població, atemorida, amenaçada entre dos focs, vexada, empobrida, condemnada a una economia de subsistència, sense capacitat ni informació suficient per poder-hi veure més enllà de l’ombra terrorífica que projecta la mà que aixeca el ganivet en contra dels teus, ha pres partit pel combat religiós. Si a Ruanda el discurs ètnic construït des del poder va provocar un genocidi entre hutus i tutsis, ara és la religió la que serveix per teixir la sensació de grup, fer pinya i afilar les armes servint-se del pitjor argument, que és a la vegada l’argument més antic de la secular història de la barbàrie humana: o ells o nosaltres. Matar per poder sobreviure.
La notícia que li estaven saquejant la casa li va arribar a Samuel Fosso a través de la trucada d’un veí, i aquell mateix dia va tenir la sort que un fotògraf amic, Jérôme Delay, i el responsable a la RCA de l’agència Human Rights Watch, Peter Bouckaert, eren a prop del barri i es van desplaçar fins a casa seva per rescatar el màxim de material possible, caixes i més caixes de negatius fotogràfics tirades per terra enmig de la destrucció.
Samuel Fosso, que va exposar al CCCB de Barcelona l’any 2009, és un dels fotògrafs més representatius i cèlebres de l’actual fotografia africana. No va ser fins a l’any 1994, però, quan ja feia vint anys que feia fotos, que es va convertir en un fotògraf de volada internacional. Fins aleshores les seves fotografies eren un treball íntim, personal, privat, fet a la botiga de Bangui amb les cues dels carrets que utilitzava per retratar la gent del barri que li demanava fotos oficials o familiars. Nascut al Camerun, Fosso va anar a viure a Nigèria de molt petit amb la seva família, que va quedar atrapada enmig de la guerra de Biafra. Orfe de pare, un oncle se’l va emportar als 11 anys a la República Centrafricana. Primer va treballar a casa d’un sabater, fins que als 13 anys el va agafar un fotògraf, en va aprendre l’ofici i aviat va muntar el seu propi estudi, Jour et Nuit.
La seva àvia i la seva mare s’havien quedat a Nigèria, i Fosso, que es considera molt guapo, els va començar a enviar fotos seves perquè veiessin com anava creixent. Primer es fotografiava a ell mateix centrant-se en el seu propi cos. Fotos amb el tors nu, amb pantalons de pota d’elefant. Fins que va començar a caracteritzar-se i es retratava inspirant-se en la moda dels anys setanta, que seguia a través de les revistes il·lustrades de l’època. En aquests primers retrats el veiem disfressat de cantant pop, amb talons, amb pentinats ie-ie i grans ulleres de sol. Fosso s’exhibeix davant de la càmera, utilitza la fotografia per construir un univers propi de somnis i desitjos, deixant volar lliurement la imaginació a la rebotiga del seu estudi de Bangui.
Cultura i memòria destruïdes
L’any 1994 un fotògraf francès de visita a la RCA va descobrir Fosso i se’n va emportar alguns dels seus retrats per exposar-los a la Biennal de Bamako. Aviat va començar la seva carrera internacional i va rebre diferents encàrrecs. Sempre a partir de l’autoretrat, Fosso vol representar la societat africana a través de diferents sèries icòniques, en què hi ha fotos com El cap que ha venut l’Àfrica als colonials. En el seu treball més recent, Esperits africans, Fosso es disfressa de Malcolm X, Martin Luther King, Haïlé Sélassié, Lumumba i altres personatges mítics del panafricanisme i la lluita pels drets civils dels negres. Samuel Fosso és fatalista sobre el futur immediat de la RCA: “La guerra -ha dit-, és com el foc. Fàcil d’encendre, però difícil d’apagar”. Com va passar a Tombouctou o a Sarajevo, i ara ha passat amb la biblioteca fotogràfica de Fosso, la destrucció de la cultura i la memòria són el signe més simbòlic de la barbàrie que alimenta la guerra.
