Fotoperiodisme amateur

El festival de fotoperiodisme Visa pour l'image d'enguany planteja una pregunta d’una enorme importància per a la continuïtat de l’ofici: sobreviuran els fotògrafs professionals -i els videocàmeres- a la fotografia amateur, popular, de masses, que circula lliurement per internet i, sovint, acaba a les portades dels grans diaris i a les principals cadenes de televisió per informar sobre el que ha passat sense que un fotògraf professional ho pogués enregistrar?

Per demostrar la força i la transcendència informativa que té aquesta nova manera de captar l’actualitat i fer-la pública, Visa pour l’Image presenta una exposició d’una trentena de fotografies amateurs fetes des de l’any 2001 que tenen la doble qualitat de ser exclusives i d’haver captat una sèrie de fets de la nostra història contemporània que, altrament, mai hauríem pogut veure, ja que són imatges a les quals no va poder accedir cap professional del periodisme.

Una de les sèries més emblemàtiques d’aquest periodisme individual, privat, amateur, és la de les tortures i humiliacions que van patir els presoners iraquians a la presó d’Abu Ghraib. La majoria fetes pels mateixos soldats nord-americans, probablement com un divertiment o un record macabre de la seva “missió civilitzadora”, aquestes imatges van provocar un gran rebombori mundial i van servir per certificar el règim de tortures i maltractaments que negaven les autoritats polítiques i militars nord-americanes. La fotografia escadussera d’un presoner encaputxat, disfressat amb parracs, els braços en creu, enfilat en precari equilibri sobre una caixa, amb el fons d’una paret per on regalimen restes de sang, passarà a la història d’aquest segle com una de les imatges icòniques de les guerres que van començar a l’Iraq i a l’Afganistan i avui s’estenen per tota la regió sense que siguem capaços de preveure com acabaran.

El que veiem en aquestes fotografies, però, no només és el que ensenyen, sinó que també hi trobem un relat amagat, fins i tot més significatiu, precisament en la posició del que fa la fotografia. Els soldats nord-americans, en fotografiar una escena d’humiliació dels seus presoners amb un gaudi manifest, es retraten a ells mateixos amb una profunditat subjectiva difícil de superar i, al mateix temps, fan el pitjor servei possible a la propaganda bèl·lica que tan sovint impregna la fotografia oficial i el relat novel·lesc i cinematogràfic que acompanya les guerres: la foto de la soldat Lynndie England estirant pel coll amb una corda, com si fos un gos, un soldat despullat és una imatge que ens obliga a pensar sobre la barbàrie i la destrucció moral de l’ésser humà sotmès a la violència. Quan observes atentament l’escena hi veus la soldat Lynndie, hi veus el pres, però sobretot hi veus -quasi el pots olorar, intuir-ne el somriure, la mirada morbosa i descerebrada- la persona que dispara l’obturador de la càmera fotogràfica.

A la mateixa sèrie exposada al festival de Perpinyà hi podem veure imatges com la de l’execució de Saddam Hussein, a Bagdad, el 30 de desembre del 2006, o la de Muammar al-Gaddafi, l’octubre del 2011, quan el seu comboi va ser interceptat per un míssil francès i Gaddafi, ferit, va ser executat sense que mai s’hagi pogut esclarir exactament com van succeir els fets. Les fotos de Hussein i la de Gaddafi van donar la volta el món i van ser les úniques imatges que es van difondre per certificar la seva mort. Totes dues pertanyen a les fotografies fetes de la filmació d’un telèfon mòbil. En el primer cas, va ser la mateixa televisió iraquiana la que les va difondre, però en el cas de Gaddafi, l’ exclusiva la va aconseguir un fotògraf francès de l’agència AFP, Philippe Desmazes, que es va trobar sobre el terreny amb l’home que havia filmat els fets amb un telèfon i va aconseguir fer una foto d’aquelles imatges en moviment i distribuir-la per tot el món.

Malgrat que els organitzadors sostenen que totes aquestes fotografies “no han canviat el fotoperiodisme”, és evident que la irrupció massiva de les imatges amateurs a les portades dels mitjans de comunicació obliga a un replanteig constant de l’ús que la societat moderna fa de la divulgació massiva, amateur i desordenada de la informació. L’editor Jaume Vallcorba, mort aquest estiu, va fer al juliol una conferència a la Universitat Pompeu Fabra -que es pot llegir sencera a la web de l’editorial Acantilado- en què deia que “l’infinit d’internet”, com “qualsevol altre infinit material sense límits, s’assembla perillosament al desert”. La feina d’editor hauria de ser, deia Vallcorba, trobar un marc per acotar-lo, un marc que dirigeixi la nostra mirada, “subratlli, accentuï, estructuri, elimini tot el que sigui superflu, profunditzi el que és essencial”. Em sembla una molt bona recepta també per al periodisme: no perdre mai de vista que l’infinit sense un marc que l’acoti és completament estèril.