Doncs això sembla, si ens hem d'atendre a l'argument més repetit en els últims dies pels cappares de la pàtria hispànica i els seus pugnaços sonadors de bombo i xeremies. Vegin, si no ho creuen, les xifres de l'anomenada Marxa de la Sal, que segurament és la més cèlebre i recordada de les moltes protestes que va liderar Mahatma Gandhi, i que es considera el punt d'inflexió en el procés d'independència de l'Índia respecte de l'Imperi Britànic.
Corria l'any 1930, i el comerç de la sal era aleshores a l'Índia un monopoli britànic, gravat a més a més amb impostos abusius per als naturals del país. La protesta de Gandhi va ser senzilla però fortament simbòlica i, com era propi d'ell, completament pacífica: va caminar més de tres-cents quilòmetres fins que va arribar a la vora del mar, i allà va collir un grapat de sal natural. Al començament de la Marxa, Gandhi era seguit per 78 persones, però al llarg de la caminada, que va durar prop d'un mes, se n'hi van afegir milers. Després, el gest de collir sal sense permís (que, recordem-ho, constituïa un acte il·legal, i per tant un acte de desobediència civil) va ser imitat per milions de persones arreu del país: potser dos milions de persones; tal vegada cinc; posem-hi deu milions, i fins i tot alguna vaca sagrada (l'any 1930, l'ofici de comptar manifestants a l'alça o a la baixa no estava tan desenvolupat com ara).
Tenint en compte que, l'any 1930, la població de l'Índia era d'uns 300 milions de persones, això ens dóna una majoria silenciosa de 290 milions d'indis que no van secundar activament la protesta de Gandhi. I, si ens fixem únicament en els 78 que es van significar des del primer moment (els altres que s'hi van afegir podrien haver estat perversament adoctrinats), la majoria silenciosa arriba fins als 299.999.922 indis que es van abstenir de participar-hi. De manera que ja ho veuen: d'acord amb els lúcids analistes que corren per les Espanyes -encapçalats pel president Rajoy i el monarca Joan Carles-, la independència de l'Índia va ser, en realitat, una quimera que un grupuscle extraordinàriament minoritari va aconseguir imposar damunt d'una gentada, que en el fons no en volien ni sentir a parlar. I Gandhi, com dèiem, devia ser un manipulador de masses, de tarannà òbviament totalitari i més perillós que una caixa de bombes.
A aquests caps pensants, potser val la pena recordar-los una anècdota. Winston Churchill, que per descomptat era decididament contrari a l'emancipació de l'Índia, en un moment d'acalorament es va referir a Gandhi com "aquest faquir sediciós que puja mig nu les escales del palau del virrei". Encara avui els mateixos historiadors britànics recorden aquesta frase, sobretot per censurar-li a Churchill el menyspreu, l'agressivitat, la prepotència i la falta de respecte que traspuava. Qüestió de perspectiva: comparades amb els crits i els exabruptes que hem de sentir aquests dies, les paraules de Churchill semblen extretes d'un manual de protocol, o d'urbanitat i bones maneres.