Gerard Piqué i el nou motlle del central del Barça

BarcelonaCap motlle és la mida perfecta sempre. Potser ho és durant un temps -prou petit, prou gran-, però després la realitat reclama una nova mida -més gran, més petita- per al mateix espai. Des del seu retorn al Camp Nou el 2008 de la mà de Guardiola, Gerard Piqué ha semblat ser el central ideal del Barça. El model de defensa tècnic, atrevit, dinàmic i prou ràpid per adaptar-se a la peculiar manera de defensar del club. Però les coses s’han mogut, el joc s’ha desplaçat -menys a la dreta, més a l’esquerra, més endavant i més enrere-, i el motlle ja no encaixa com abans. L’eix de la defensa del Barça ja no és indiscutiblement Piqué i un més. Ja no.

Malgrat que per minuts no es pot dir que el barceloní estigui tenint un paper residual en el projecte de Luis Enrique (en Lliga ha disputat 495 minuts en 6 jornades i en Champions ha completat dos partits), les últimes dues suplències, després, sobretot, de l’inestable partit contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, han obert un espai de reflexió sobre el seu rendiment i sobre les característiques del central del Barça.

Sinceritat a l’estiu

Al juliol admetia que ja no era

“un dels millors centrals del món”

Piqué ja va començar el curs enmig d’un debat que ell mateix va crear a pretemporada, admetent que no era entre els millors centrals del món i que, precisament, tornar-ho a ser era el seu principal repte. Veure’l lluny d’un òptim estat de forma ara porta el barcelonisme a qüestionar el seu compromís i les seves condicions actuals. Luis Enrique nega que deixar Piqué fora de l’equip sigui un càstig per alguns dels episodis polèmics que ha generat últimament. Ni l’afer amb la Guàrdia Urbana ni el fet que les càmeres de televisió l’enxampessin amb el mòbil a la banqueta durant la Supercopa de Catalunya són arguments, segons el tècnic, per descartar-lo i triar altres companys. Diu l’asturià que són “motius tècnics”.

Sortir jugant

Sense renunciar-hi, l’equip no prioritza la conducció del central

Si hi havia un aspecte del joc que feia indispensable Piqué a l’eix de la defensa era la seva capacitat d’iniciar el joc de manera controlada i tècnica. Trobava camins per fixar el rival, conduir fins al mig del camp i fer avançar l’equip. Ara, però, els rivals plantegen pressions diferents i ni tan sols la seva superioritat tècnica li permet arribar a zones intermèdies amb la possessió.

L’equip construeix el joc d’una altra manera i, malgrat no renunciar a sortir jugant, ha de buscar altres alternatives per no condemnar-se a pèrdues de pilota en zones delicades. Piqué, per tant, no parteix amb avantatge en la comparació amb els companys. Les estadístiques, de fet, li donen només un lleuger privilegi en aquesta faceta: 93,5% d’efectivitat i una mitjana de 21,3 metres de passada. Quan juga en llarg, alternativa freqüent en el nou Barça, perd precisió (67%) tot i que continua sent un dels més efectius, igualat amb Mascherano i per davant de Mathieu (64%). Bartra, amb un 50% d’encert en Lliga, és el menys segur dels quatre.

Velocitat en l’ajuda

La cobertura a Alves li descobreix les debilitats

Ubicat generalment en el costat dret de la defensa, Piqué s’està veient afectat pels problemes d’equilibri defensiu que té l’equip en aquell sector. És la zona d’Alves. Les cobertures al brasiler, el principal espai d’amenaça dels rivals en els últims sis anys, per la constant projecció ofensiva del lateral, sempre l’ha obligat a anar a l’ajuda. Ara, però, com van destapar l’Eibar o el Madrid, pateix més que mai per cobrir una zona que reclama més velocitat. Més potència. Més cames. Piqué no arriba amb prou agilitat, tendeix a anar a terra (ha vist tres targetes grogues, per només una de Mascherano) i no pot evitar el xut de l’adversari. És, dels quatre centrals, qui menys remats ha bloquejat.

Potencial aeri

Continua sent un dels jugadors més alts de la plantilla

A Piqué se’l continua necessitant per centímetres. La seva alçada (fa 1,92 m) li dóna protagonisme en les disputes aèries (i en l’estratègia), malgrat que no sigui el central més poderós en aquest detall del joc. Podria semblar que ho és Mathieu, però el francès (60% dels duels aeris guanyats) es queda per sota del barceloní (65%), que supera Mascherano (49%). El més atlètic és Marc Bartra (71%), que intenta fer-se un lloc a l’onze després de la bona actuació contra l’Ajax. De fet, el sobri partit del jove central ha reobert el debat, mentre s’espera Vermaelen, encallat en una recuperació que podria allargar-se encara més.