18/02/2011

El gran provocador, destronat

Estic molt emprenyat. Amb mi i amb la humanitat. Bé, això segon no és nou... sobretot si aquesta humanitat és catalana. Sap què passa? Que jo, un professional que he viscut, visc i viuré de fer veure que sóc un enfant terrible , encara que això meu realment són pessigolles de migdiada en una guarderia; que jo, que he convençut el món que sóc un gran provocador i que d'això n'he fet un mitjà de vida; jo, expert universal en acostar-se políticament a la mamella que raja, he estat vençut per una miserable llei.

Imagini's, el gran autor i director teatral que quan estrena alguna obra només l'entrevista la premsa més ultra, i no per parlar de la seva creació sinó per perpetrar una successió de tòpics anticatalans més grapejats que les amiguetes de Berlusconi. El gran autor i director teatral que fa sortir toreros als seus espectacles perquè pensa que això és el que més pot agradar a la caverna, perquè la caverna pensa que això és el que més pot emprenyar els catalans. Aquest, o sigui jo, veu que tota aquesta feina d'anys es desfà com un bolado quan resulta que la gran provocació teatral de l'era Twitter és fumar herbes medicinals a l'escenari on representen Hair . Em punxen i no em treuen sang.

Cargando
No hay anuncios

Però no podran amb mi. La meva pròxima obra va d'uns catalans vestits de nazis (vaja, vestits com vesteixen sempre) assassins de nens que parlen espanyol i que (i ara agafi's fort)... fumen sense parar (els catalans, no els nens). D'aquesta, Esperanza Aguirre em fa conseller de Sanitat.