“He arribat a plorar quan veig com tanquen locals de Barcelona”

Cada matí Horacio Seguí (Barcelona, 1930) fa una mica de gimnàstica, boxeja de manera imaginària pel passadís per mantenir-se en forma i, després, passa hores arxivant els milers de negatius que té per casa. Testimoni privilegiat de dècades de vida barcelonina, especialment del món de l’espectacle i l’esport, un dels noms de referència de la fotografia catalana aplega part de la seva obra al llibre La meva vida en un “clic” (Editorial Base), amb textos del periodista Toni Vall. I ho fa recordant la història darrere cada fotografia. I també cada càmera, com la que li va regalar Gallego, futbolista del Barça.

Què va passar, amb el Gallego?

Tinc molt bona relació amb ell. Ens estimem molt, encara em truca de Sevilla. Però aquell dia el públic el va xiular i ell va respondre amb una botifarra. Jo vaig fer la fotografia i, en arribar al túnel de vestidors, ell em va fotre un cop, emprenyat. I la càmera va rodar túnel avall. Tot destrossat. El Sadurní i el Rifé ens van separar. Uns dies més tard el Gallego va arribar i em va regalar una càmera nova, una de soviètica molt bona que encara funciona, per demanar perdó.

Vostè va començar de manera amateur, a la fotografia...

Quan tenia 12 anys ja tenia sis o set feines. Vaig fer cordons de pell per a sabates, cinturons... vaig fer de cristaller, forner, fuster, paleta... i amb 16 anys vaig entrar al Banc Hispano-Americano a l’entrada, a la caixeta. I també ajudava en una sabateria, on els propietaris tenien una càmera que vaig comprar. I mira, de mica en mica van anar sortint coses fins que m’hi vaig poder dedicar. Ara, com que vaig estar 17 anys treballant al Banc Hispano-Americano dient “ Si señor ”, tenia clar que amb la fotografia no treballaria a les ordres de ningú. Rebia encàrrecs però feia la feina com creia que calia fer-la.

¿Tot el que va aprendre al carrer, amb aquestes feines, li va servir per saber tractar la gent?

Crec que ho tinc de naixement, la meva mare ja era així. La recordo fent de sabatera en una porteria del carrer Banys Vells, a Santa Maria del Mar. I si veia algú que anava amb la sabata trencada, el feia entrar, l’hi arreglava i no li cobrava res. Jo soc igual, no he fet mai res pels diners. Els bitllets i les religions no m’han agradat mai.

Com el dia que es va fer amic de Tom Jones...

Segurament. Ell va arribar a l’aeroport i, llavors, els taxis de Barcelona no podien anar de l’aeroport a la ciutat, de sortida només feien viatges els taxis del Prat. Jo hi vaig anar amb el meu cotxe i, en arribar, tot el grup de Tom Jones no cabia en un cotxe i vaig oferir-me a portar-los. El resultat va ser que el Tom Jones va dir, agraït, que només jo podia fer fotos als dos concerts que feia en una plaça de Gràcia. Així vaig fer-me amic de tots. Del Celentano, de l’Aznavour, del Jimmy Fontana... Els duïa a veure la Sagrada Família, el Parc Güell... i ells em deixaven fer-los fotografies.

I futbolistes com el Cruyff...

Al Cruyff el vaig conèixer de casualitat quan ell va venir de vacances a Mallorca, abans de casar-se amb la Danny. Ens van avisar, vam anar a fer fotos i li vam dir que si volia venir a passar un dia a Barcelona, pensant que diria que no. Però va acceptar i vaig portar-lo al Camp Nou uns anys abans que fitxés pel Barça. I aquí va conèixer el Rexach. Anys més tard li vaig haver de recordar al Rexach que jo els havia presentat. Després el vaig anar a veure a Papendal, a Holanda, abans del fitxatge. Ell era d’una família humil, i la Danny, de casa bona. Era un home interessant, tot i que va portar aquí la publicitat al futbol, i jo odio la publicitat. Però l’estimava.

¿La seva imatge més famosa seria el gol impossible de Cruyff a l’Atlètic de Madrid, el desembre del 1973?

Va ser un cop de sort, res més. Hi ha altres imatges bones d’aquell gol... Va ser xiripa. Però tenia valor, fer fotografies llavors. Tenies un carret, no podies anar fent mil fotos com ara. Calia seguir la jugada i estar a punt. I els dies que plovia, imagina’t, no es podia mullar i et tocava canviar els carrets amagant-ho tot a la màniga, com podies. Tinc una foto de l’estadi de les Corts feta des de dalt d’una avioneta als anys 20... Imagina què era enfocar llavors en aquella situació! Admiro els fotògrafs anteriors a la meva generació. Avui en dia tenim bons fotògrafs, però... és diferent.

Durant molts anys, totes les fotografies dels jugadors als cromos de Primera Divisió les feia vostè...

Van ser anys amunt i avall amb el cotxe, controlant tots els partits de pretemporada per anar fent els arxius. Però hi havia tanta feina, tantes hores amunt i avall... que ni tan sols podia sopar bé. Mai he conegut bons restaurants malgrat viatjar per tot Espanya.

Mai anava als llocs en metro o bus, sempre a peu, per descobrir coses. ¿No li sap greu veure com està canviant Barcelona?

Qualsevol cosa que veia pel carrer i em cridava l’atenció era una foto. Ara la ciutat ha canviat. Jo he arribat a plorar en veure com canvia el centre de la ciutat, en veure com tanquen locals històrics. I apareixen negocis sense personalitat. És com el vell Mercat de Sant Antoni. Aquell vell mercat era diferent.