14/12/2019

Imagina un futur feliç per als que avui anomenes ‘menes’

Quan John Lennon ens va deixar aquella utopia que hem cantat tots des de la nostra joventut, somiava en un món tan agermanat que la gent ho pogués compartir tot. Les utopies es caracteritzen per anticipar-se al futur, tot creant-lo amb el desig i la voluntat de canvi. Jo em vull aturar en aquella frase final tan coneguda: “ And the world will live as one ” [I el món serà un de sol]. Ara farà 50 anys que els Beatles ens entusiasmaven amb aquelles paraules que tant de bo haguessin estat profètiques. Esperem que un dia ho siguin. Voldria exercir el profetisme denunciant conductes actuals i somiant en actituds futures molt més humanes.

Durant aquests últims mesos un col·lectiu de menors en concret -la majoria procedents del nord de l’Àfrica- ha crescut moltíssim. I s’ha popularitzat l’apel·latiu que els deshumanitza i que, en el seu origen, eren unes sigles que la DGAIA havia fet servir amb un objectiu totalment diferent. En un arxiu administratiu les sigles tenen un significat. En aquest cas: menors estrangers no acompanyats. Fora d’un arxiu i en boca de la gent, les sigles han acabat adquirint una connotació pejorativa que posa en un bloc proper a la delinqüència els menors que arriben, la majoria amb una bona dosi de patiment i d’injustícia a la motxilla. Són un col·lectiu, sí, però cadascun té la seva fesomia, la seva història, la seva família, que li donà un cognom i, sobretot, cadascun té el seu nom propi: Mamadou, Said, Mohamed, Hussein, Otman, Hassan...

Cargando
No hay anuncios

Si a mi per saludar-me algú em digués “Hola, monja”, no crec que m’agradés. I ho soc i n’estic molt contenta, de ser-ho, però dins d’aquest col·lectiu, soc jo, amb el nom propi que m’identifica. Deixant de banda aquest nom que ja els ha col·lectivitzat com ho havia fet fa uns anys el de moros, sento una gran indignació per la propaganda que últimament ha fet en contra d’aquests nois i noies, absolutament víctimes d’un sistema injust, algun partit polític que tindria obligació de donar bon exemple al poble.

Em pregunto si algú d’ells ha tingut ocasió de parlar o abraçar algun d’aquests nois, asseure’s al seu costat i escoltar la seva història. Segurament, si algun dels propagadors d’idees feixistes sense cap escrúpol tingués contacte amb aquests menors no parlaria de “manades de menes ”, com si es tractés d’un ramat, ni veuria en ells únicament el perill de delinqüència i de violència de carrer.

Cargando
No hay anuncios

Jo, que en conec uns quants, que parlo amb ells, que en sé bastant de les seves debilitats i que sento dolor en les meves entranyes al veure’ls ensumar cola per oblidar l’angoixa de la solitud i l’orfandat, somio un món millor per a tots ells.

Començaria per l’altra riba, la dels països que durant molts anys hem menyspreat, perquè no tinguessin aquesta necessitat d’emigrar o d’enviar els seus fills menors a la recerca d’un futur. Potser ja hem arribat tard. Però si obrim les portes -no sé exactament per quins interessos- el que no podem és no crear el futur que tots desitgem per als nostres joves. Aquesta Europa envellida amb una minvant natalitat necessitarà en un futur no gaire llunyà treballadors especialitzats en els diferents àmbits de la creació, la promoció i la manipulació dels recursos naturals. Aprofitar aquest potencial present creant veritables centres amb les condicions adequades perquè no s’escapin contínuament i acabin al carrer, fer servir els recursos més en prevenció que en persecució a la delinqüència, augmentar els pisos d’acolliment més que els mòduls de les presons... és anar construint una Europa més jove que renovi les forces d’uns països on el nombre de jubilats és cada vegada més gran.

Cargando
No hay anuncios

Sí, ja sé que parlo d’utopies, que no és pas fàcil en aquests moments, que la cosa és molt més complexa. Però he començat dient que volia somiar, imaginar, com John Lennon, i dir, com ell: “No soc l’única o l’únic somiador”, i que espero, com també deia ell, “que un dia t’uneixis a aquest somni”.