Misc26/08/2015

Des del nostre cantó de la tanca. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui a la portada de l’ARA hem publicat aquesta fotografia: el que sembla que són unes famílies es disposen a saltar la tanca per entrar a Hongria, que ja és territori de la Unió Europea. Des de començament d’any, cent mil persones han fet com aquestes de la foto, han entrat a Hongria. La majoria volen acabar a Alemanya o a Suècia, on sovint tenen família. Cent mil en vuit mesos han entrat a Hongria. L’any passat van ser quaranta mil. Molts són sirians que s’escapen de la guerra del seu país, però també n’hi ha que fugen de l’Iraq o de l’Afganistan.

La foto té un aire estrany: la tanca és una tanca de filferro, sí, però amb una mena de porta rovellada com la que separa horts als suburbis de Catalunya, una tanca fàcil de saltar, sobretot per a la canalla. Tenint en compte que aquestes persones han fet milers de quilòmetres en bus, en pastera, en tren o caminant, que fa dies que s’estan jugant la vida, pagant fortunes, que deu fer dies que no es renten i que mengen el que poden, és clar que cap tanca no els faria enrere, però encara menys una de tan precària com aquesta.

Cargando
No hay anuncios

Nosaltres som l’altra banda de la tanca. Que entrin a Hongria vol dir, a efectes de fronteres, que han entrat a casa nostra, que han entrat al mateix territori on vivim nosaltres, amb el somni de gaudir dels mateixos drets polítics i socials de què gaudim nosaltres; ens converteix en aquells jugadors del camp de Melilla de golf observats amb enveja per subsaharians enfilats a una tanca. Com si nosaltres no tinguéssim atur o retallades. I les dues coses són certes. Un se sent impel·lit a ajudar els refugiats, però sap també que els nostres recursos no són il·limitats.

Davant del drama, cal urgir els estats de la Unió Europea a tenir una política exterior comuna. A no considerar que això és un problema d’Hongria o d’Alemanya. A tenir un paper més actiu en el terreny militar i diplomàtic. I assistencial. I fins i tot, si s’ho volen mirar des d’un punt de vista egoista, pensar que l’envelliment de la població europea, que farà que les pensions o la sanitat siguin més difícils de sostenir, pot ser compensat amb immigració.

Cargando
No hay anuncios

La solució no és fàcil. El que no s’hi val són dues actituds: una és pensar que aquest drama no ens afecta, quan aquestes persones estan picant a la porta de casa, i per exemple, si Catalunya fos independent, hauria d’estar plantejant-se la possibilitat d’acollir alguns centenars o milers d’aquests desplaçats, perquè com hem dit moltes vegades, com més llibertat, més responsabilitats.

L’altra actitud que condemnem és caure en la histèria dels partits d’ultradreta, com està passant a Alemanya, on manifestants, amb nens, s’han dedicat a la protesta racista i, per tant, criminal d’anar a cremar centres per a refugiats. Va passar a prop de Dresden, a Alemanya, aquest cap de setmana. No caiguem en la trampa infantil de pensar que posant una tanca s’acaba el problema. I sobretot, tinguem memòria. Fa 75 anys eren centenars de milers de catalans els que fugien de la guerra i la derrota a la Guerra Civil.

Cargando
No hay anuncios

Mentrestant, valorem les condicions de vida que tenim les actuals generacions d’europeus occidentals. Que ens ho mirem des d’aquest cantó de la tanca, no ha de ser raó per exclamar “quina sort”, sinó per ser-ne dignes.