És possible que algun dels lectors presents recordi un home anomenat Joan Carles de Borbó, que va ocupar durant gairebé quaranta anys l’humil càrrec de rei d’Espanya. D’ençà de la seva abdicació, efectuada no fa ni mig any, i de l’entronització del seu fill Felip, que Joan Carles va seguir per televisió, no n’hem sabut més ni ase ni bèstia. No és que l’enyorem especialment, però alguns encara tenim curiositat per saber com el monarca va arribar a amassar una fortuna d’uns dos mil milions d’euros que no es corresponen de cap manera amb el patrimoni de la Corona espanyola ni tampoc amb els reglamentaris emoluments que li corresponien a Joan Carles pel fet de ser rei. Es veu que tu t’estàs quaranta anys assegut dalt d’un tron i, al final, plop, apareixen inexplicablement dos mil milions d’euros com a bonificació pels serveis prestats. Està molt bé i és just i necessari que Jordi Pujol comparegui davant del Parlament per donar explicacions sobre el seu enriquiment i el de la seva família, però seria igualment oportú que la testa coronada de Joan Carles tornés a fer-se visible i donés uns arguments que vagin una mica més enllà que “ lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir ”. Com que la persona del rei d’Espanya, segons la Constitució, és inviolable i exempta de responsabilitat, segurament el lloc idoni per donar aquestes explicacions no seria el Congrés ni el Senat, ni tan sols un jutjat de guàrdia: n’hi hauria prou amb El Corral de la Pacheca o amb una trucada al programa Sálvame, seguint el refrescant estil de Pedro Sánchez.
Qui sí que té tota la pinta d’haver d’acabar compareixent (una altra vegada) davant de la justícia és la filla del rei, una infanta Cristina que divendres va veure com l’Audiència de Palma no li treia de sobre el clatell ni l’escàndol del cas Nóos ni el zel del jutge José Castro, que ara és qui ha de decidir si torna a interrogar-la, i si és així, quan i com ho farà. Fa la impressió que el jutge Castro no s’arronsarà ni farà cap pas enrere en la feina que ha desenvolupat fins ara, de manera que jo diria que ens podem preparar per tornar a assistir a un intens debat sobre si la infanta ha d’entrar als jutjats de la via Alemanya de Palma per la rampa de tota la vida o bé ho ha de fer per la porta del garatge, protegida per un cotxe amb vidres obscurits.
Tant se val. Damunt de Cristina de Borbó pesen ombres i sospites de delinqüència, concretament de prevaricació. Però aquestes mateixes ombres i sospites són extensives a tota la seva família. Cristina i el seu marit Urdangarin estan en mans de la justícia, i ara només queda esperar el desenllaç que tingui aquest procés judicial, que no dubtem que el jutge Castro voldrà pilotar fins al final. Ara bé, val la pena recordar que Cristina és filla i germana dels dos reis que actualment té Espanya, un retirat (i mut i absent) i l’altre en exercici (però mut i absent també). Gosaríem dir que amb això està tot dit, si no fos que la justícia és la que ha de dir la darrera paraula.