La infanta no ho és

Ho confesso. Ahir vaig distreure'm dels objectius més importants que ens marquen els nostres governants Mas i Rajoy (fins que no demostrem el contrari, també és nostre): sortir de la crisi i seguir el full de ruta sobiranista (el primer el comparteixen, el segon no, esclar). Em vaig distreure per culpa d'un insignificant retall de paper perdut a la vorera. A primera hora, mentre els presidents devien preparar els seus discursos, en un racó de l'Eixample de cop els ulls van conduir-me la mirada cap a una tira blanca amb una paraula impresa. Discret, petit, era com si el paperet em mirés tímidament. En minúscules, contenia una sola paraula, humil: "felicitat".

En veure el missatge, vaig preguntar als que m'acompanyaven, assenyalant a terra: "Algú l'ha perdut? Jo no seria tan temerari de començar el dia amb un oblit així". Van somriure. Llavors el Xavier, conciutadà conscient dels seus deures, sense donar-me temps per reaccionar, va agafar el paper de la felicitat i el va llençar al container . Vist i no vist. La felicitat és així, esmunyedissa. Quan sembla que la tenim, se'ns escapa de les mans. Jo em pensava que el Xavier se l'anava a guardar a la butxaca... "Hauria fet més servei a terra -vaig renyar-lo-, mai se sap on pots trobar la felicitat". De la mateixa manera que no hi ha dues persones iguals, tampoc hi ha dues maneres idèntiques de ser feliç. Per a mi trobar el paperet va ser un regal inesperat; per al Xavier, una brutícia que calia enretirar. El Xavier és feliç quan posa ordre; jo sóc feliç quan trobo un desordre innocent. I tots dos som feliços cada matí, quan ens trobem i comentem les coses del dia: avui tocarà parlar de la infanta, de la seva infelicitat.