La ironia que cura els atacs de transcendència

HI HA UN ANTÍDOT EFICIENT contra els atacs de transcendència que ens agafen, contra el donar-nos tanta importància, contra el mirar-nos el melic, contra l’obsessió narcisista i egocèntrica que fa que, tot i saber com arriba a patir tanta gent al món, diguem: “No, si el que no em passi a mi...” Aquest antídot es diu sentit de l’humor. Que no comença per enriure’s dels altres, sinó d’un mateix. És un instint natural molt desenvolupat entre certa gent que no s’angoixa perquè mai es permet parlar del tot seriosament. Són fotetes que comencen per ridiculitzar-se a ells mateixos. La ironia és humor que permet agafar distància de la realitat i, per tant, del que et passa: enfotre’ns de les situacions que ens han fet por, o que ens podrien paralitzar. És una actitud social, col·laborativa, perquè parteix de les ganes de compartir, de riure plegats. No és en contra de ningú, sinó a favor de l’alegria de viure. Té efectes terapèutics perquè espanta les pors i els complexos que et bloquegen, i et permet veure’t a tu i als teus i a tot el que us passa i us angoixa per un forat, i treure ferro al que et preocupa i treure’n suc fins a convertir-ho en material còmic que animarà més d’un sopar. L’humor autoirònic s’acosta a l’amor, és tendre perquè és una manera de retratar-nos però també de cuidar-nos, d’ajudar-nos. Tenir aquest bon humor ens ajudarà a tenir moral per tirar endavant. I tenir moral, estar d’humor, és una manera de tenir valor i de tenir valors. El sarcasme, en canvi, la capacitat per fer burla dels altres, ens pot portar al cinisme, que és amoral per definició, que no és una eina de complicitat sinó de combat. El cínic no es pren seriosament els altres, però sí a ell mateix. L’autoironia permet que ens enfadem molt menys i ens entenguem molt més.