No seríem la terra amb més tradició d'esports d'hivern, i mira que en tenim, de catalans que esquien. Però una cosa és el plaer i l'altra la competició. A casa, els Jocs d'Hivern han estat considerats el germà petit dels d'estiu, un fet que ha deixat en un segon pla moments que formen part de la història de l'esport.
L'olimpisme és poder. I digui el que digui la carta olímpica, és política. La cerimònia d'inauguració de Sotxi no deixa de ser la visualització de tot el que s'ha fet fins ara a la riba del mar Negre: gastar diners amb un fi polític. Estèticament espectacular, la cerimònia de Sotxi passa a formar part de la llarga llista d'actes polítics amagats darrere les anelles olímpiques. Una llista que inclou la cerimònia de Pequín i, per què no, la de Londres i també la de Barcelona. O no hi va jugar el seu paper, la política?
Gairebé tots els Jocs s'aprofiten per projectar una imatge de l'estat organitzador. Rússia ho fa amb la mateixa força que ho fan els Estats Units. Però ho fa amb el posat seriós i sembla més evident que el somriure dels nord-americans quan van convertir la final del torneig d'hoquei sobre gel del 1980 en un dels moments més famosos de l'esport i, de passada, de la Guerra Freda. El mateix any que els Jocs Olímpics es feien a Moscou, Lake Placid, prop de Nova York, era la seu dels Jocs d'Hivern. L'URSS hi arribava amb un equip d'hoquei sobre gel fantàstic que duia quatre ors olímpics consecutius, però va perdre per 4-3 contra un equip dels Estats Units format per universitaris. Llavors, els jugadors professionals de la NHL no podien ser olímpics, així que van ser aquells joves els encarregats d'aturar l'ogre soviètic iniciant una festa que va acabar amb el públic cantant God bless America. El miracle on ice ha estat recordat en llibres, documentals i un film.
Els Jocs d'Hivern són plens de grans moments que cal recordar. Que recordarem.