17/01/2021

El president electe, sol davant el camp de mines

WashingtonLa pregunta no és quantes hores li queden com a president sinó quant de mal encara pot fer. Aquest matís és el que inquieta aquella meitat de nord-americans que no van votar Donald Trump i que van passar de l’alleujament momentani per la seva derrota electoral al calfred de l’assalt al Capitoli. El piròman en cap continua sospesant vies d’actuació i té fins a l’últim minut abans de la presa de possessió del seu successor, Joe Biden, per portar-les a la pràctica. No s’ha distingit fins ara, precisament, per la contenció ni pel sentit de la responsabilitat, així que no es pot descartar que obri fronts d’última hora que enfonsin en el fang, encara més, el seu llegat i la nació. I, de passada, que hi arrossegui el seu rival demòcrata.

Cargando
No hay anuncios

Un fotògraf del Washington Post va capturar amb la càmera fa alguns dies un dels groupies del president, l’empresari Michael Lindell –propietari d’una empresa de coixins–, arribant a la Casa Blanca amb un document pertorbador: un projecte per instaurar la llei marcial mitjançant la Llei d’Insurrecció del 1807, que permetria el desplegament de l’exèrcit al país “per garantir la llei i l’ordre” trencats, segons els trumpistes, pel vot popular que li va prendre la presidència. Tot i que a la sortida de la reunió Lindell va assegurar que havia sigut “breu i improductiva”, el simple fet d’haver escoltat aquell pla ja parla a crits de la desesperació de Trump per no convertir-se en el que sempre ha detestat tant: un perdedor. Dimecres, dia del traspàs de poders, s’esperen manifestacions a favor de Trump en ciutats de tot el país, on fins i tot s’ha fet una crida a prendre els respectius capitolis estatals en rèpliques de l’assalt de Washington. A la capital –ocupada per més soldats nord-americans que els que hi ha mobilitzats a l’Iraq i l’Afganistan–, la presència militar i la consciència del problema podrien desactivar un assalt com el del dia de Reis, però en altres ciutats no es pot descartar que Trump, simplement, doni l’ordre de no actuar per frenar els esvalotadors i mantenir així el seu momentum.

En aquests dies fins al traspàs de poders hi ha molta feina per desfer, com ara la inclusió una altra vegada de Cuba en la llista de països que patrocinen el terrorisme, de la qual havia sortit el 2015; designar els houthis “organització terrorista internacional”, malgrat que l’aliat de Trump en el conflicte del Iemen, l’Aràbia Saudita, encapçala el palmarès d’atacs massius contra la població civil, i aixecar les restriccions als contactes formals entre funcionaris dels EUA i Taiwan, cosa que ja ha encès la ira de la Xina.

Cargando
No hay anuncios

I, per descomptat, dur a terme aquesta íntima fantasia de Trump –i sobretot del seu aliat israelià, Benjamin Netanyahu–, que consisteix en atacar l’Iran, nèmesi saudita i israeliana, sobretot després que Teheran anunciés la decisió de reprendre el programa d’enriquiment d’urani. Un cop militar arrossegaria la nova administració a un conflicte internacional que, ben o mal gestionat, canviaria l’statu quo al Pròxim Orient.

Pèrdua de confiança

Però tots aquests reptes heretables per a Biden no semblen tan insalvables com la pèrdua de confiança del món sencer cap al soci nord-americà, que s’ha descartat de manera lenta però inexorable els últims quatre anys fins a convertir-se en un agent gairebé irrellevant, o problemàtic, en l’escena internacional, cosa que ha permès a la Xina ocupar sense estridències el paper de líder mundial que, considera, li correspon per dret històric.

Cargando
No hay anuncios

La meticulosa campanya de Trump per transformar el cor de la política intervencionista nord-americana enduent-se cap a casa les tropes, retirant-se de l’Organització Mundial de la Salut enmig d’una pandèmia que ja ha matat dos milions de persones a tot el món –posa els pèls de punta llegir a Rabia, de Bob Woodward, com dos assessors ja van avisar Trump el gener del 2020 que el coronavirus seria “l’amenaça més gran a la seguretat nacional a què s’enfrontaria la seva presidència” i que seria “més semblant a l’epidèmia de grip del 1918 que a la SARS del 2003”, i, tot seguit, Trump decidís desaconsellar l’ús de les mascaretes–, deslligant-se dels acords internacionals o negant que la gran batalla de les nostres generacions serà combatre el canvi climàtic, ha deixat cicatrius que trigaran anys a desaparèixer. El seu unilateralisme, com el seu populisme i les seves bufonades, han creat escola i el multilateralisme en què es basaven fins ara les relacions internacionals ha arraconat el soci nord-americà, que s’empipa i es queda de braços plegats mentre la resta li prega cooperació i sentit comú. Biden i el seu equip s’enfronten a un vast camp de mines sense comptar-hi el conflicte intern. Si l’unim a l’equació, és la presidència més indesitjable, segurament, de la història recent dels EUA.