Jordi Fernández: “Ser primer entrenador de la NBA ho veig com una possibilitat de futur”

LondresEls Denver Nuggets són una de les grans sorpreses de la temporada a la NBA. L’equip acumula 19 victòries i 25 derrotes i ocupa la vuitena posició a la Conferència Oest, l’última que dona dret a disputar els play-off pel títol. El badaloní Jordi Fernández, que forma part del cos tècnic d’una franquícia que té un dels projectes de futur més engrescadors, atén l’ARA durant els NBA Global Games de Londres.

Com és la seva vida a Denver?

És una ciutat magnífica, que té una gran activitat cultural i un entorn privilegiat, amb muntanyes i 300 dies de sol a l’any. L’organització és magnífica. Després d’estar set anys a Cleveland, canviar de casa sempre costa, però estic molt content als Nuggets. La feina també és nova per a mi, és un pas endavant en la meva carrera. Estic content. Portem més de 40 partits i ben aviat arribarem a l’aturada de l’All-Star.

Com de satisfets estan de com està anant la temporada?

L’equip és molt jove i, a més, vam començar la temporada amb alguns jugadors lesionats. Hem tingut moments molt bons i d’altres en què ens ha costat més. Tenim 10 jugadors joves i 5 de veterans. Guanyar partits consistentment a la NBA jugant molts minuts amb gent de 20 a 23 anys no és fàcil.

¿El que més us està costant és trobar la regularitat?

Sí, tothom es pot queixar del calendari, que és molt dur, però la qüestió és que nosaltres tenim molt de talent i apostem per un projecte a llarg termini. Trobar la regularitat jugant amb gent jove és tot un repte. A vegades fan un partit molt bo i després tenim problemes per retrobar-nos.

Vostè ja havia treballat amb Michael Malone. Com és la seva relació amb l’entrenador?

Estic molt content. Primer, per l’oportunitat que em va donar. Després perquè és un tècnic al qual tinc un gran respecte. Vaig aprendre molt l’any en què vaig estar amb ell. Fer aquest pas endavant és un dels moments més importants de la meva carrera.

La seva trajectòria convida a l’optimisme i és inevitable pensar que algun dia pot arribar a ser primer entrenador d’un equip de la NBA.

He sigut primer entrenador a la D-League i ara estic en un altre rol, que és el d’ajudant. Estic molt content de millorar i de continuar progressant. El meu moment és molt dolç. Ser primer entrenador a la NBA ho veig com una possibilitat de futur, però no és una cosa que vulgui aconseguir a curt termini. El que em preocupa és millorar. El dia a dia d’aquesta competició és molt dur i competitiu, però si algun dia es dona aquesta oportunitat tindré moltes ganes d’afrontar-la.

Entengui’m la pregunta. ¿Per arribar a una banqueta de la NBA és més fàcil el seu camí que el dels entrenadors que fan carrera a Europa?

Hi ha tantes maneres com persones. Ettore Messina va arribar a la NBA després d’haver arribat al màxim nivell a Europa. És un cas semblant al de Neven Spahija. Tots dos han començat amb rols secundaris. A la NBA has d’aprendre com funciona la lliga, les peculiaritats del calendari, l’estil de joc... Tot és diferent i tot requereix un temps d’aprenentatge i d’adaptació. Jo vaig arribar amb 26 anys. La meva progressió ha tingut sentit i m’ha permès passar per moltes feines diferents. Quan vas als Estats Units has de començar des de baix, treballar molt i anar pujant.

De qui ha après?

De tothom. Dels jugadors, però també dels directors esportius. He treballat amb sis cossos tècnics diferents i m’he sabut adaptar als diferents rols que he tingut. He fet anàlisis de vídeos i he preparat partits, però també he fet d’ajudant, de tecnificador, de primer entrenador.

La seva experiència com a primer entrenador dels Canton Charge va ser molt exitosa.

La NBA utilitza la D-League com a laboratori de proves d’àrbitres i entrenadors. El millor va ser que era jo qui prenia les decisions. Ser el primer entrenador em permetia decidir la filosofia de joc, que havia de concordar amb la dels Cleveland Cavaliers. Va ser un màster pagat! Hi vaig aprendre molt cada dia i em va permetre seguir creixent.

Vostè coneix molt bé LeBron James. Què en destacaria?

Té molt de talent, però el que més destacaria de LeBron James és la capacitat de treball. Es cuida, s’entrena, mira molts partits... És gairebé un entrenador a la pista. El seu impacte en el joc és transcendent més enllà dels punts que faci.