23/06/2020

Notes per a una agenda de la represa

1. Tres grups. Aquesta crisi que va començar sent sanitària i política i que ara ja és social i econòmica deixa uns impactes que determinaran especialment el futur dels joves, de la gent gran i d'un grup rellevant de perdedors inesperats. Les noves generacions han empalmat la crisi del 2008 i els seus efectes amb l’aturada actual. Si la primera va incidir en la seva precarietat laboral i en un mal crònic d’aquest país –el retard en l’emancipació–, aquesta obre una crisi educativa d’ampli espectre, amb noves conseqüències per al futur laboral i amb garanties absolutes de fer més gran la desigualtat d’oportunitats. Pel que fa a la gent gran, ha posat en evidència la incapacitat de donar resposta a l’envelliment, a la solitud, a la cura, a les necessitats generades pel fet de viure més, i planteja qüestions mèdiques, morals i polítiques que no es poden eludir ni deixar a la lògica predatòria dels inversors. El tercer grup és el d’aquella gent que s’havia muntat un espai propi, sovint en construcció, i que de cop s’ha trobat sense els mínims de subsistència i que ha d'acudir a menjadors i ajudes socials, en un escenari que mai s'havia imaginat.

El govern espanyol presenta la nova etapa com una reconstrucció. “Construir de nou”, diu el diccionari. El govern català ha preferit represa: “Acció de reprendre una cosa interrompuda”. Els indicis fan pensar que les inèrcies guanyaran i que seran conservadores. I per si n’hi havia cap dubte, hi ha un cor polític i mediàtic a Madrid clamant per la reconciliació bipartidista. És a dir, de la CEOE a Felipe González, tots estan posant sobre la taula els vells plànols per a la reconstrucció. I per si no n’hi havia prou, el governador del Banc d’Espanya aposta per un consens per a diverses legislatures, la qual cosa equivaldria a una mena de suspensió de la democràcia. Ho ha dit Ivan Krastev: “El coronavirus és més nociu per a pacients amb patologies prèvies. I la democràcia, en aquest sentit, és com un pacient”.

Cargando
No hay anuncios

2. Atemorir. És cert que la pandèmia ens ha fet entendre que tots plegats pertanyem a una mateixa família: l’espècie humana. Però això no treu que la mateixa pandèmia ha deixat en evidència les estructures desiguals que articulen les nostres societats. I que l’impacte ha tingut evidents diferències segons l'edat, però també segons la classe. No tots els confinaments han estat iguals. I no tothom s’ha aturat. De fet, tots menys dos grups: d'una banda, els grans acceleradors del món, d'Amazon a Google, grans guanyadors econòmics i ideològics d’aquesta experiència, revertida en apoteosi de la cultura digital (la nova ideologia universal); de l'altra, uns treballadors definits com a essencials –i a fe que ho són- que, a mesura que la seva solitària presència als carrers els ha fet visibles, s'ha vist que en la seva majoria treballen en condicions de manifesta precarietat. I són imprescindibles. ¿No hauria de ser motiu perquè les desigualtats socials ocupin un paper central en l'agenda de la reconstrucció o represa?

Però no ens quedem aquí. La pandèmia ens ha mostrat també l’enorme deixadesa dels estats, especialment en les residències de gent gran, un escàndol de dimensions majúscules que s’està intentant tapar de manera obscena: la irresponsabilitat dels governs i la falta d'escrúpols de determinats inversors funciona com una aliança per no posar tota la llum sobre aquesta vergonya.

Cargando
No hay anuncios

No només això. Uns governs que han anat a les palpentes segueixen especulant amb un ús polític de la informació per contenir el personal. La pandèmia ha tingut una part de construcció social: la raó dels confinaments no ha estat tant el virus com la incapacitat dels sistemes sanitaris d’afrontar el repte. L’ús de la por i la culpa ha estat eficaç. Arriben els primers rebrots, la vicepresidenta Carmen Calvo ja torna a amenaçar amb l’estat d’alarma. ¿De veritat que només saben gestionar aquest episodi atemorint? No és inseguretat, és confiança el que la fase actual necessita. I la confiança només es pot donar sent capaços de traçar uns objectius i uns camins clars. I de garantir, com correspon a un govern, que els sistemes sanitaris estan preparats i que les prioritats estan clares, i que no són només econòmiques.