Judith Petit: “Sóc conscient de les meves mans a tota hora: no ho puc evitar”

L’hora de fer les fotos sol ser tensa per als convidats d’aquesta secció. Però no per a l’entrevistada d’avui: tan bon punt la fotògrafa desenfunda, la cara es transforma i les mans es mouen amb la suau cadència d’un arbre mogut pel vent. Serena i espiritual, parlem tranquil·lament de com és la vida d’una model de mans.

Quan va prendre consciència que tenia unes mans boniques?

De petita sempre m’ho deien: que tenia mans de pianista. I, de fet, tocava l’orgue, però mai no havia parat atenció a les meves mans. Com que són les mateixes mans de la meva mare, no em semblaven especials. Eren les mans de casa.

Per tant, devia trigar a adonar-se que podia viure de mostrar-les.

De petita no tenia clar què volia ser de gran. Els altres nens, ni que fos bomber o pistoler, sí... Vaig acabar estudiant per ser administrativa: m’imaginava sent una bona secretària, en un despatx bonic i amb vistes a Barcelona. Però em vaig prendre un any sabàtic per decidir el futur. Vaig estudiar idiomes i ho vaig aprofitar per fer un curs de model. Vaig intentar-ho un any, però treballava poquet. Això sí: a totes les feines els fotògrafs em deien que tenia unes mans molt maques i que sabia posar amb elles, així que vaig parlar amb la meva agència perquè m’enviessin als càstings de models de mans. I càsting on anava, càsting que guanyava.

I on hem vist les seves mans?

Uf, són més de mil anuncis... La setmana passada vaig fer l’espot de Freixenet, doblant les mans de la María Valverde. He doblat les mans de moltes models d’aquí i de fora. Vaig començar fa vint anys doblant les mans de l’Elle MacPherson i també de la Cindy Crawford quan sortien als espots dels cossos Danone. O les de la Judit Mascó als anuncis de Ferrero Rocher. I l’Anne Igartiburu, la Inés Sastre...

Què tenen les seves mans perquè siguin tan cobejades?

Diuen que tinc unes mans de moviments delicats. I una cosa que valoren és que tinc molt bon pols. Amb les fotografies no és tan necessari, però en rodatges de vídeo sí: sovint són accions molt precises i s’ha de tenir un pols impecable.

Com es mantenen unes mans com les seves?

L’important no és la cura que tens de les mans, sinó com no agredir-les la resta del dia. Jo faig coses molt simples: una crema després de dutxar-me al matí i una crema abans d’anar a dormir. Però sóc conscient de les meves mans a tota hora, no ho puc evitar: a l’hora de cuinar, d’obrir les llaunes, els pots... O aquests obrefàcils que no sé qui se’ls ha inventat, però no n’hi ha ni un que realment sigui fàcil d’obrir. Tampoc puc fer esports relacionats directament amb les mans, com el pàdel.

I com treballa aquesta expressió?

No és un treball a nivell conscient. Però amb el temps i l’experiència es deuen haver polit. Sóc intèrpret de la llengua de signes dels sords i hi ha una sèrie de gestos expressius que els integres i formen part del dia a dia per comunicar-te amb ells.

Ho fa professionalment?

No: sempre he fet voluntariat, amb els sords. Col·laboro amb una associació que els dissabtes fa una missa especial amb la llengua de signes. Sempre que sóc allà, pràcticament cada dissabte, m’agrada llegir-los la segona lectura. Faig voluntariat per donar les gràcies d’haver nascut amb unes mans que no he escollit. M’ho prenc com una obligació moral. Els diumenges, per exemple, també vaig al Cottolengo a ajudar a donar menjar als interns.

El primer que mira són les mans?

No, no... [Riu.] Però en el transcurs dels minuts la vista se me’n va a les mans. No tant per mirar si les té maques, sinó per veure si les porta arreglades o no. No tots hem tingut la sort de néixer d’una manera determinada ni hem escollit quin cos tenim. I no és just valorar la bellesa únicament per una qüestió física.

Tem l’envelliment?

Vaig començar als vint anys i mai m’hauria imaginat que dedicaria tota la vida a aquesta professió, que m’apassiona. Esclar que sóc optimista i tinc l’autoestima alta, però em miro les mans i les veig igual que fa vint anys. Segurament no em retiraré jo sinó que em retirarà la feina. Mentrestant, cada dia que passa me’l prenc com un regal.

Ha fet plans per al demà?

No. Sóc molt positiva. He pogut estalviar molt i no em preocupa: els honoraris són alts. També és cert que la feina és inestable: si em trenco un dit, no puc treballar. Però no m’ha passat mai: toco fusta!

Es diu que el món de la moda és competitiu. També el de les mans?

És competitiu al principi, quan t’has de donar a conèixer. Però l’important és la fidelització: si un fotògraf o una productora està content amb tu, sempre que necessiti unes mans et trucarà a tu. No és com una cara, que cal anar-la canviant.

No ha anhelat mai la fama?

Potser semblaré poc humil, però mai l’he buscada. Ara, reconec que, quan em retiri, sí que em faria il·lusió un reconeixement: hi ha premis de mil tipus, però mai per a la millor model de mans. Un diploma, una panera...! Que en quedi alguna constància.