Karmele Marchante, ambaixadora de Catalunya

Una vegada més, una catalana il·lustre com Karmele Marchante es va haver de sentir dir que és molt catalana, en el sentit de garrepa, emmarcat en una òptica ronyosa i al·ludint a una suposada tendència gasiva, sense ometre alguns aspectes tacanys. Marchante va néixer a Tortosa, el 1944 (estic esperant que algun estudiant ansiós d'obrir-se camí en l'àmbit acadèmic es decideixi a dedicar els seus treballs de postgrau a la temàtica Contribució de Karmele Marchante a la cultura catalana . Ja veig la doble pàgina a Serra d'Or ). Encara n'hi ha que recordem els seus articles en defensa de la dona a Ajoblanco , una revista d'esquerres i contracultural creada el 1974 (en llengua castellana, una mesura prudent perquè en català s'hauria titulat Sopa d'All ). En les dues últimes dècades, Marchante ha dedicat la seva obra i la seva rebel·lia a dones concretes, com seria Cayetana de Alba, més que a la dona en general, en el sentit de gènere.

L'havien convidada -estic concordant, per si no se n'havien adonat- a La caja deluxe , de Telecinco, i l'havien introduït -ara me n'he cansat, és el que té la concordança, que hi ha dies que l'escanyaries- en un recinte tancat, com un dau gegant, amb pantalles que projectaven moments claus de la seva vida. L'objectiu, emocionar-la, es va complir sense baixes: la periodista va oscil·lar entre el llagrimeig, l'estupor i la tendresa. Amb tota aquesta peripècia gravada prèviament, la nit de divendres la dona (ella en concret, no el col·lectiu en lluita) s'ho mirava des del plató complaguda quan un dels col·laboradors -Lydia Lozano?- li va retreure la seva catalanitat. Marchante no la va copsar -ni capir- i un català insigne, Jorge Javier Vázquez (una altra doble pàgina a Serra d'Or ), l'hi va aclarir: "Que comptes molt". Si els agraden tant els tòpics segons l'origen, m'agradarà veure'ls el dia que tinguin un convidat marroquí.