L’amenaça, el coratge i l’escapatòria

PARLARÉ SOBRE amenaces, els que les fan i els que les reben, i és lògic que penseu en algun ministre, el de Defensa, sense anar més lluny. La seva és una amenaça greu, la de la força pura i dura, però tots rebem algun dia alguna amenaça, més o menys subtil, més o menys descarada. He llegit molts comentaris divertidíssims sobre el ministre Morenés, i sempre he defensat l’humor com a teràpia. Però una amenaça, sobretot les que reben les persones individualment, mai sol fer riure. És lògic que faci por. Qui t’amenaça sap que té un poder sobre tu, econòmic, psicològic, sentimental, el que sigui. I espera una reacció, que és que t’espantis i obeeixis. Per sort sovint apareix el coratge, que és la capacitat per sentir la por però vèncer-la.

És evident que s’ha de fugir de qui t’amenaça. No es discuteix. Només per l’atreviment, per dignitat. I també per supervivència. Si li fas cas, si compleixes el requisit, el seu poder creix, la teva autoestima s’enfonsa, el mecanisme ha quedat activat, funciona. I vindran més amenaces, naturalment. Cada cop que un amenaçador guanya, té motius de pes per recórrer al seu mètode. Un amenaçador no és mai una bona companyia. Tots aquests gerundis d’origen anglosaxó, el mòbing, el bullying, reflecteixen situacions en què la por venç el coratge. O el coratge arriba, però la víctima no té els mitjans, els aliats, les eines, els còmplices. No troba escapatòria.

L’escapatòria és la clau. Qui és amenaçat té motius per sentir moltes emocions diverses. Però farà bé de concentrar-se en una bona estratègia, tan ràpida i eficient com pugui, per alliberar-se’n. Cada cop que un amenaçat se’n surt, dóna motius de coratge a les altres víctimes.