L’emoció d’‘El foraster’

Dilluns El foraster tornava a TV3 amb un especial que visitava metges i pacients de la Vall d’Hebron. En el context nadalenc, ho van convertir en un homenatge als hospitals públics. Una molt bona estratègia televisiva: garanteix una forta emotivitat del programa i l’embolcall d’homenatge a la sanitat i als bons professionals mèdics li anul·la el vessant d’intromissió en la malaltia com a recurs temàtic. Quan la voluntat és bona i l’actitud positiva es fa difícil establir en alguns moments on és la línia que separa l’honestedat de l’ús excessiu del dolor per commoure l’espectador.

Mostrar els budells d’un gran hospital com és la Vall d’Hebron genera curiositat i l’audiència connecta amb molta rapidesa amb els habitants d’aquesta mena de petita localitat singular. Metges, infermeres, personal de manteniment, pacients i pares novells desperten una solidaritat immediata perquè, des del sofà, saps que en qualsevol moment podries ser un dels que apareixen a l’altra banda de la pantalla. Aquesta és, en part, una de les raons de l’èxit d’aquest episodi especial d'El foraster : l’empatia.

Cada vegada més, els espectadors exigeixen als continguts que els entendreixin i se’ls faci un nus a la gola perquè així senten que l’experiència televisiva és més completa i realista. Els nens amb malalties greus lluitant per sortir-se’n, escoltar com expliquen el seu petit món reduït a quatre parets és d’una contundència emocional molt bèstia. Va ser evident, en aquestes escenes, que per a Quim Masferrer no va ser fàcil. Comprensiblement, va haver de fer un esforç titànic en algun instant per dissimular l’emoció que li provocaven algunes situacions. Van ser converses sempre molt curtes i això va ser un encert.

En altres circumstàncies, en canvi, el presentador va furgar en excés buscant diàlegs mèdics colpidors. Quan dins del quiròfan, després de parlar sobre les intervencions que acaben malament, li demana a la cirurgiana infantil: “Has plorat?”, “Quan va ser l’última vegada?”, “Quants anys tenia [el nen]?”, es va caure en un simplisme lacrimogen massa obvi. Segur que hi ha maneres d’arribar a explicar el mateix sense fer aquestes preguntes amb tendència a groguejar que no ens haurien agradat en boca, per exemple, d’una presentadora de Telecinco. O preguntar-li a un trasplantat què li diria al donant (mort) dels seus pulmons. És en aquest punt tan acotat que em va semblar que el nou context delicat d’aquest especial feia patir una mica i que, en l’alegria, la tafaneria i el surrealisme dels petits pobles l’espontaneïtat del Foraster fa que el format guanyi.