Andrés Iniesta té el poder d'hipnotitzar. Els seus moviments tranquils són el pèndol que mou el rival fins a adormir-lo. No és Xavi en l'organització (ni té la pretensió de ser-ho), però hi ha alguna cosa cada cop més madura en la manera que té de jugar, sobretot quan el de Terrassa, com ahir, no hi és. De la seva habilitat per calcular i intuir les superioritats numèriques en totes les zones del camp neix l'equilibri de l'equip. De la seva estabilitat broten les millors versions de Cesc i Sergi Roberto, dos futbolistes inquiets que troben en la calma d'Iniesta el millor refugi.
El diluvi sobtat i el fet de tenir l'eliminatòria resolta no van fer fàcil prendre's el partit amb la intensitat que convenia. El gol de rebot de Vyntra va despertar de cop un Barça que havia entrat amb ganes, però amb desordre. Sobre la base de Song -massa quiet i massa prudent, però mai desubicat-, l'equip va anar-se traient capes per imposar el seu joc. Montoya, en sincronia amb Alexis, va apropiar-se de la banda dreta per aparèixer amb la puntualitat que cada dia interpreta millor. Per l'esquerra, Adriano aprofundia menys per fora però empenyia per dins per acumular peces a la circulació. El Barça va trobar en tot moment, com a mínim, dues referències per fora que li van permetre estirar el Llevant fins a trencar-lo. I va triar que el forat fos el triangle interior que activaven Iniesta, Cesc i Sergi Roberto. Les seves permutes constants van marejar els granotes, que mai van arribar a tot ni a temps. Tampoc en la pressió, tot i que intentaven obligar Pinto a rifar el servei de porteria. La paciència amb què Song va oferir fins a tres moviments de suport per provocar l'error de marcatge va ser suficient per iniciar el joc en curt sobre una situació de tres contra dos. Ben iniciat, el Barça va girar fi.
Segon temps d'experiments
La ràpida resposta blaugrana al gol visitant va anul·lar qualsevol opció d'ensopegada (la remuntada en cap moment va ser un fantasma real). Martino va limitar a 45 minuts de llum l'aportació d'Iniesta i va crear una altra inèrcia de partit. Sense perdre mai el control, el Barça va regalar-se una segona meitat d'experiments que la tensió de marcadors més estrets no permet. Va ser un entrenament en competició. Alexis es va sentir davanter centre una estona, Cesc va seguir polint el seu rol d'interior després de començar com a fals 9, Afellay va seguir al·lucinant amb el Camp Nou i demanant arribar a l'estiu de blaugrana, Tello va sumar sensacions per ser més que un velocista i, fins i tot, es va rescatar la versió de migcentre de Mascherano. Un assaig amb gent. Poca, però amb gent.