La revista Diez Minutos, que tan bones estones em fa passar, ens oferia aquesta setmana una portada equívoca dedicada a la princesa d’Astúries, casada amb el fill del monarca espanyol. Era amb motiu dels seus deu anys de matrimoni, però com que el titular feia “ La princesa cumple diez años ”, semblava que el fill Borbó s’hagués casat amb una menor. Com feien abans, vaja.
El cas és que, com que malauradament Diez Minutos no tenia cap entrevista amb la dama, explorava un nou gènere periodístic. I així, ens n’oferien una “entrevista imaginària”. Recreaven (cito i tradueixo) amb dades contrastades i testimonis fiables (si pots triar, sempre, els testimonis val més que siguin fiables) la conversa “que hauria pogut tenir amb la nostra revista”. A la conversa, la princesa explica que va riure molt amb Ocho apellidos vascos i que li agraden molt Hombres G i que amb la Max (Màxima d’Holanda, però ella li diu Max) hi té una relació estreta. En fi, feia temps que no m’ho passava tan bé llegint una entrevista.
Aquest gènere, que alguns cronistes roses han fet servir amb èxit per a les seves biografies (Pilar Eyre n’és un dels exemples més emocionants), obre les portes a un nou concepte periodístic. Per què limitar-ho als llibres i a les revistes, això? Per què no omplir els platós d’actors disfressats de rei d’Espanya, de Corinna, de reina Sofia o d’infanta Helena? Es tractaria de fer-los aprendre un guió basat en testimonis contrastats. Que no et vol venir el convidat al programa? N’hi poses un de fals.
I al Diez Minutos els demano, sobretot, que no defalleixin. Espero, ben aviat, una entrevista imaginària a la Max perquè confirmi el bon rotllo amb la Letícia. I després, una al Marichalar explicant (amb dades contrastades) que va riure molt amb Los amantes pasajeros.