L’Europa espantada
“ACTE DE GUERRA”. L’atac al setmanari Charlie Hebdo va canviar el paisatge de moltes ciutats europees. L’exèrcit va desembarcar a París, Brussel·les, Estrasburg o Anvers. Soldats armats vigilen, des d’aleshores, edificis públics, ambaixades, institucions, i passegen per les grans artèries comercials franceses o belgues. Va ser l’inici d’una nova incertesa. El dubte sobre la nostra seguretat agafava cos i, per a alguns, també rostre. Els atemptats de divendres a la nit a París van molt més enllà. És la constatació definitiva que la guerra de Síria i l’Iraq, la de Líbia i l’Afganistan, s’han acabat convertint en una crisi europea, que ara, a més, ens desafia des de sòl comunitari.
Feia mesos que la seguretat interna s’havia erigit en l’excusa perfecta per a la desconfiança -ja sigui per l’arribada de milers de refugiats, l’amenaça jihadista o el desplaçament d’europeus buscant feina en un altre país de la UE-. El 13 de novembre, però, aquest xoc polític i geoestratègic va agafar una altra dimensió. Europa ha sigut atacada en tota la seva vulnerabilitat. Per l’arbitrarietat de les morts, la premeditació de tota la seqüència d’explosions i assalts, i sobretot per la debilitat política d’una Unió en ple debat sobre la necessitat d’un canvi de valors i una reforma de les regles que regulen el projecte europeu.
Com serà, a partir d’ara, aquesta UE que, segons el president Hollande, acaba de presenciar i patir “un acte de guerra”? On quedaran les ja prou qüestionades llibertats i els valors que crèiem que ens distingien com a Unió?
CANVIS POLÍTICS. El jihadisme acaba de reforçar la dreta xenòfoba. La seguretat es consagra com l’argument perfecte per dinamitar el fràgil acord d’acollida d’uns pocs milers de refugiats de la guerra siriana. El nou govern polonès ha sigut el primer a anunciar que ja no se sent obligat a respectar la distribució de demandants d’asil, que consideren imposat des de Brussel·les. Des dels governs de Praga o Bratislava, però també des de les files de la CSU alemanya -els aliats del partit d’Angela Merkel- o el Front Nacional francès, s’ha tornat a demanar, aquest cap de setmana, el tancament de fronteres.
L’Europa espantada corre el risc de llançar-se als braços d’una dreta populista enfortida electoralment arreu de la Unió. Després del dolor, la UE haurà de reprendre el debat sobre la crisi dels refugiats, la intervenció occidental contra l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, les connexions transfrontereres que intervenen en cada atac de l’islamisme radical que han trasbalsat la Unió l’últim any i, sobretot, com seguir cosint cada estrip que el jihadisme provoca en la convivència interna.
Els atacs de París també poden decantar la diplomàcia. De cop, un nou front es consolidava aquest cap de setmana a les converses de Viena sobre el futur polític a Síria. Russos, europeus i nord-americans rebaixaven les seves diferències sobre el rol de Baixar al-Assad en una hipotètica transició siriana cap a la convocatòria d’unes eleccions. Cada nova brutalitat de l’Estat Islàmic rehabilita una mica més un Al-Assad que sobre el terreny continua massacrant la seva pròpia gent.
A la Unió Europea li ha arribat el moment definitiu, l’hora de decidir quines concessions està disposada a fer, i sobre quins valors, llibertats i compromisos polítics construirà el seu futur més immediat. Cada renúncia serà una victòria del jihadisme i un pas més cap a la desconstrucció del projecte comunitari. Els atacs de París no només poden canviar de nou el paisatge europeu sinó la naturalesa mateixa de la Unió.