L’èxtasi de Josep Clarà / Prescriure o no, és la qüestió

L’èxtasi de Josep Clarà

Mentre a París hi ha cues per entrar al Museu Rodin, a Barcelona es compleixen vint anys d’una gran vergonya cultural que, per variar, es va tapar amb molt poc soroll. L’escultor Josep Clarà, un dels nostres grans artistes internacionals, va deixar el seu taller-domicili del carrer Calatrava, i totes les obres que hi havia dins, a l’Ajuntament de Barcelona amb l’objectiu que s’hi instal·lés el Museu Clarà. Acceptada la generosa herència, van muntar el Museu fins que el 1995, evidenciant una greu miopia cultural, van abaixar definitivament la persiana. Ara el Museu Europeu d’Art Modern -un espai tan desconegut com l’ombrívol carrer Barra de Ferro que l’acull, a vint passes del Museu Picasso- ens rescabala d’aquell lleig amb l’escultor olotí i ens presenta una exposició amb una vintena dels guixos que Clarà va treballar amb les seves mans, abans de convertir-los en marbres o figures de bronze apreciadíssims. Veure de la vora aquells cossos, tan rotunds i perfectes, emociona. No només hi veus la influència del seu amic Rodin sinó també, sobretot, del classicisme de Miquel Àngel. És en les figures de dones, i en els seus rostres plens de força, de patiment o de misteri, on Clarà ens pot arribar a commoure. La mitja hora de passejada és altament recomanable. La visita al Palau Gomis, per si sola, ja justificaria la visita. És un dels palaus més significatius de la Barcelona napoleònica de finals del segle XVIII. Val la pena imaginar-s’hi el general Lechi, comandant de les tropes napoleòniques a Catalunya, pujant i baixant aquelles escales convertides ara en premi FAD de disseny i que queden, davant per davant, de Las Lolas Planet, “paraíso flamenco”. L’oferta és variada.

Prescriure o no, és la qüestió

L’art té la virtut de dibuixar la línia del progrés. L’artista va per davant de la societat i per això la transcendeix. La llei, en canvi, va a remolc de la realitat i, massa vegades, tenim la sensació que arriba tard o que no ens és prou útil quan la necessitem. Arran de la florida d’acusacions de pederàstia que van apareixent al nostre entorn, hi ha qui opina que els delictes d’abusos sexuals a menors no haurien de prescriure mai. El Codi Penal, però, diu una altra cosa. La prova l’hem tinguda aquesta mateixa setmana. El jutjat d’instrucció número 8 de Barcelona ha arxivat tres denúncies de tres exalumnes del Col·legi Maristes Sants - Les Corts perquè ha considerat que els casos, de finals dels vuitanta, ja han prescrit. “¿El subdirector de l’escola et va tocar fa trenta anys i no ho has dit fins ara? Et fots”, aquesta seria la resposta de la justícia, que només pot aplicar els reglaments que té a l’abast, i que són les lleis que els polítics han aprovat al Congrés. I aquí sorgeix la pregunta. Per què caduca, un delicte? Per què un delicte no ho és per sempre? Per què, segons la llei espanyola, només no prescriuen els delictes de lesa humanitat, de genocidi i de terrorisme si han provocat la mort d’una persona? Per què els abusos sexuals a menors prescriuen entre els 5 i 10 anys a partir de la majoria d’edat de la víctima i les agressions sexuals no ho fan fins al cap de 15 anys? Llegeixo un bon grapat d’advocats i eminències en dret que consideren que, “per seguretat jurídica”, els delictes han de prescriure. Aquest és un pobre consol per a les víctimes que veuen com, en un món covard, es van tapant casos i més casos, pels segles dels segles...