L’hivern del règim
“El que importa no és arribar sol ni aviat, sinó amb tots i a temps”
León Felipe
Panorama desolador a les portes del vuitè hivern en crisi. Focus global i zoom català. Intervinguts però mai vençuts. Colpejats a mastegots quotidians sense Photoshop ni portada: un de cada deu catalans en situació de pobresa extrema, 20% d’atur, deute fins a l’any 2108 i 115.000 execucions hipotecàries des del 2008. Nadal a les palpentes, almenys per a 100.000 llars on el dubte principal no és com arribar a final de mes, sinó com carai recomençar-lo. Pla de xoc o xoc de plans o doctrina del xoc planificada. Per dalt, pocs amb cada cop més; per baix, molts amb menys. I els mercaders, mercantilitzant el temple i venent-lo a trossos.
Embolic i garbuix també, a les portes —¿d’entrada, de sortida, de bloqueig?— d’eleccions al Regne del Tribunal Constitucional, que regna, imposa i governa alhora. Hipòtesi lampedusiana, en el bipartidisme asimètric a quatre bandes que ens caurà. A sobre, per variar. Esclar, qui no vulgui dieta antiga, que no voti un règim caduc. Hivern(s) on el clima no millora pas: si el símptoma es diu canvi climàtic, la malaltia es diu capitalisme. A la Xina, absurd postmodern, ja agafen el cotxe per evitar la contaminació. I els desplaçats, enlloc, són els únics que saben on són. Falten paraules, escriu Reichmann, per descriure l’horror que vindrà.
Van passant les modes devastadores i queden sempre les runes, en la crònica del que la crisi s’endugué. Si posem el microscopi, tot el “dream team oficial” dels 90 para a la paperera de la història. Millet, De la Rosa, Núñez, Pujol. L’ star system autonòmic, autoliquidat. ¿Poma podrida o cistell corcat? No estan pas sols. Amb ells —passin i vegin el retaule del pessebre— hem acomiadat, amb plena impunitat retribuïda d’escàndol, els gestors de totes les caixes catalanes, entre molts d’altres. Però encara Chacón, Duran i Lleida o Fernández Díaz encapçalen llistes. Àngels de la guarda, Marcelo, quant té de nova la vella política? I viceversa? Salpebrat amb frases d’època: “Som 400 i sempre som els mateixos” (Millet), “El meu partit és La Caixa” (Fainé) o “Cal un Podemos de dretes” (Oliu). Verbigràcia elitista. Diuen, diuen, diuen.
Cavernes i ombres, no hem tingut accés encara a la caixa negra domèstica de tota una etapa. I el quadre de comandament és encara una inèrcia que interpel·la. On arrela la indolència? On comença la inòpia? On nia la indiferència? Què ens falta i què ens sobra per voler i poder canviar les coses? Filosofia inacabada, ens falta confiança i ens sobra por, com apuntala Marina Garcés al seu darrer llibre per vindicar una vida vivible. Pensadora lliure de guarda, enmig de l’hivern; i sort que tenim de tenir-la.
Hiverns anunciats anticipadament, fa any i escaig, la NASA -poc sospitosa d’estar a l’esquerra de Déu- va alertar que a la civilització industrial, tal com l’hem coneguda fins ara, no li quedava gaire més que entre 10 i 20 anys. Triple casuística, anunciaven un final en format “caiguda de l’Imperi Romà” -ja saben, de festa fins al final i l’últim que apagui el llum-, fruit de l’avarícia i de la cobdícia de les elits globals, d’unes desigualtats ja insostenibles i de la batalla (in)finita pels recursos escassos. Això diu la NASA avui. Diuen que diuen que un dia Henry Ford va etzibar: “Si la gent entengués com funciona el sistema financer, hi hauria una revolució abans de demà al matí”. I citat, per recurrent, Warren Buffett, la tercera fortuna del planeta: “Doncs sí, això és una guerra de classes i l’estem guanyant nosaltres”. Al Capone no ho explicaria gaire millor. Si fins i tot el governador del banc britànic ha denunciat “el fonamentalisme del mercat”. No es pensin, això de l’anticapitalisme no és cap consigna banal. És -abans que res- una aposta ètica, humanista i antropològica.
Hivern d’Ovidi Montllor i Mengual també, quan encara cal taral·lejar la cançó de les balances: les retallades minvants des del 2010 sumen 5.300 milions d’euros. La riquesa creixent dels 10 catalans més rics, 23.000 milions d’euros. Quatre cops més. Seguim entre castells fortificats i centres comercials massificats i continuem rescatant autopistes: la darrera, 300 milions, el juliol passat, de l’eix Vic-Ripoll. Aprenem res? Món del revés, el Govern blinda el que la UE desmunta per nyap ecològic: Iberpotash.
Societat de l’espectacle, ens volen espectadors, electors i consumidors. I ja ens podem calçar. A les portes de la llibreria Documenta de Barcelona, un cartell resa: la lluita més efectiva és la que es fa sense esperança. Quan no hi ha més lluita pel futur que l’estricte present, com canta i conta Feliu Ventura. No tant per fer del món un paradís -missió impossible- sinó per apedaçar-lo humanament amb recosits i retalls. A fil de vint, potser aconseguint que deixi de ser infern, per a tants i en tants llocs, en tindríem més que prou.
Si finalment la màfia és la fase superior del capitalisme, retruny aleshores el que subscriu l’escriptor calabrès Corrado Alvaro, sense contemplacions i a la geniva: “La pitjor desesperació d’una societat és el dubte de si viure honestament resulta inútil”. Fa fred. Sovint glaça. I l’únic abrigall, foc caliu compartit, és cercar sortides comunes a problemes col·lectius, enmig del laberint on ens han capficat. Sense por i amb confiança. Mentrestant, hackers de l’impossible desobeint l’hivern, consell de Zizek contra la inèrcia, la resignació o l’amnèsia selectiva: restem obligats a viure com si ja fóssim lliures.
***
[Postdata al vent] Dijous passat vaig participar a l’assemblea més bonica i més difícil, dura i tendra, que recordo. Vam fer “assemblea de vida” a l’Escola Annexa de Girona, reaprenent-ho tot dels alumnes de sisè i compartint que la vida és fràgil i cal cuidar-la. A elles i ells, una abraçada eviterna, d’aquelles que comencen i ja mai acaben. A les mestres, gràcies pel coratge i per recordar-nos que avui encara comença tot. I que per damunt de tot, sí, viurem.