JOSEF JOFFE, editor del setmanari alemany Die Zeit i professor a Stanford, està triomfant amb l'assaig The myth of the American decline, que desfà mig segle de profecies sobre el declivi dels EUA. Als anys 50 l'URSS s'havia de menjar el món. Als 60 el suïcidi col·lectiu de l'aventura del Vietnam semblava l'inici de la fi de l'hegemonia nord-americana. Als anys 70 va venir, amb Jimmy Carter, una mena de malestar interior acompanyat per la devaluació del dòlar. Als 80 era l'hora del despertar nipó. Als 90 l'exemple a seguir era l'Europa unida. Després van venir els tigres asiàtics. I tot seguit la Xina del nou capitalisme d'estat, que ara comença a donar símptomes que la cosa no va tan bé (Joffe és molt crític amb el gegant groc).
O sigui: més de mig segle pronosticant un declivi nord-americà que, ves per on, no arriba. Tots els possibles rivals es desinflen ràpidament. Malgrat les turbulències interiors, malgrat ser sovint ells mateixos els primers a creure en la seva davallada (Kennedy, Nixon o Reagan van pujar al poder alertant que la fi era a prop), o potser precisament per això, els EUA continuen sent l'única superpotència real. Les seves universitats segueixen atraient tot el talent del món, el seu cine segueix modelant l'imaginari universal, el seu estil de vida i model econòmic segueixen marcant la pauta i el seu poder militar és superior a tots (per cert: Obama ha incomplert la promesa de rebaixar la despesa militar). Constatar tot això no vol dir ser un acrític proamericà. Senzillament, les coses són com són. Finis America? Res de res.
La cosa em recorda, vist des d'aquí, els que històricament han volgut cantar les absoltes de Catalunya. També aquí, modestament, les coses són com són. Tenim EUA per molts anys com a líder mundial i tenim Catalunya per molts anys com el que vulguem els catalans.