Llibertats i seguretat
POR. L’endemà de l’atac al Charlie Hebdo, el cap de l’espionatge britànic, Andrew Parker, director general del MI5, assegurava en un discurs que el Regne Unit es prepara per a una onada d’atacs d’Al-Qaida a gran escala. “Atemptats que provocaran importants pèrdues de vides humanes, probablement contra el sistema de transports o llocs icònics” del país, especificava als assistents a la conferència organitzada per un think tank sobre seguretat i defensa. La por estava servida i anunciada. Però, per si calia una segona lectura, el mateix Andrew també es va encarregar de declarar al diari The Guardian que s’hauran de retallar algunes de les garanties de privacitat que fins ara atorga la llei perquè “redueixen la capacitat” de lluitar contra l’amenaça terrorista.
Després de catorze anys de “guerra global contra el terror” -com la va batejar George W. Bush-, el nivell del debat continua atrapat en un fals dilema binari de nosaltres contra ells, del poder absolut de l’estat com a única garantia de seguretat. La Unió Europea s’aboca a una nova tanda d’enduriment legal. El ministre de l’Interior alemany demanava calma. “No cal una cursa per aprovar més lleis”, deia. Però la pressió està en marxa i, de moment, ha caigut a pes sobre el Parlament Europeu.
DRETS. Fa mesos que les capitals havien començat “un lobi infernal”, en paraules d’un portaveu comunitari, “sobre els eurodiputats i el mateix president Schulz” per aprovar una nova directiva sobre dades personals dels passatgers, pendent des del 2011, que l’Eurocambra bloqueja perquè considera que no dóna prou garanties de presumpció d’innocència. Els atacs de París han posat ara aquesta directiva com a primer punt de la nova agenda. Però, per si de cas, els diputats insisteixen en això de la desproporció i la violació de drets fonamentals, i alguns estats membres ja han començat a tirar pel dret i intenten desplegar els seus propis sistemes de recollida de dades personals dels passatgers. A més, segons publica el portal d’informació europea EUobserver, la Comissió Europea estaria cofinançant alguns d’aquests programes amb una partida de 50 milions d’euros i se saltaria, així, el procés legislatiu comunitari que dóna a l’Eurocambra el poder de codecidir sobre les lleis que s’aproven a Brussel·les.
RENÚNCIES. Un informe independent encarregat el 2014 pel Parlament Europeu sobre seguretat nacional i informació secreta en la legislació i en el sistema judicial dels estats membres denuncia els abusos a l’estat de dret comesos en nom d’aquesta seguretat. De fet, els experts diuen textualment que el concepte seguretat nacional ja és com una “nebulosa”, sense que cap de les diferents definicions que donen els estats encaixi perfectament amb els estàndards legals que haurien d’evitar que els serveis secrets de cada país “puguin actuar de manera arbitrària”.
Hem sublimat les dades com si fos la solució miraculosa, com si saber-ho tot de tothom fos garantia de res. Les agències de seguretat de França i els Estats Units coneixien els germans Kouachi des de feia anys, els tenien a les bases de dades antiterroristes, els havien vigilat, i la radicalització de Chérif l’havia explicada ell mateix en primera persona en un reportatge de televisió. L’espionatge massiu -del qual la UE també ha estat víctima, i bé que li van retreure a Barack Obama-és inútil. El que cal és més cooperació i més confiança entre governs. La resposta no pot ser renunciar al que crèiem que ens identificava davant la resta del món.