L’últim any (espòiler reial)

Ens imaginem que és l’últim any. I ho diem, a la cua de la botiga, calculant preus de llits “de vuit a dotze anys”, pensant si en sabrem, de muntar-los, i patint per com ho pagarem. És l’últim any.

Això no pot durar gaire més, la falta de lògica a tu et sobta sempre, però, sorprenentment, els detalls poc realistes de les carrosses i les corones de nyigui-nyogui ara et grinyolen menys que quan feies primer.

Les botes d’aigua d’un patge, les Crocs d’un carter reial que llavors et sorprenien, ara tenen una explicació que comparteixes. Ho vols creure. “Que fort! -dius-. Els Reis han fet servir el paper d’embolicar que tenim a casa! Com reciclen!” El gos, que sempre va a la seva, avui es porta molt bé. Deuen ser “ells”, que li han posat algun polsim.

Has fet tu sola la carta. Has passat de puntetes per les coses que has de millorar. Has posat aquell “M’he portat regular” poc compromès que també vam posar nosaltres de petits. Ho vols creure. Aquesta és la qüestió i aquesta és la lliçó. Els nens fronterers com tu, que ja semblen grans, que ja tenen criteri sobre la indumentària, que diuen que els fan fàstic els petons i que no es volen casar, volen creure en la màgia. I ser present en aquest moment d’autosuggestió que per força serà efímer és una passada.

Avui nosaltres som uns petits déus. Especulem amb tu, fem plans per a la nit, diem: “Avui sopem alguna cosa senzilla i a dormir d’hora”. Parlem del que demanem. I ets tu qui dius: “Va, mama, no ens emocionem, que potser no ens ho porten...” Avui tot està bé. És l’últim any. Tu potser el recordaràs. Nosaltres segur. Quan siguis gran i nosaltres vells i tremolosos i encara et diguem “la nena”, ens en recordarem.