08/05/2020

El teatre del món postpandèmia

El món del teatre és un dels més afectats per les mesures de seguretat que s’han pres com a conseqüència de la pandèmia actual, i que sembla que seguiran vigents durant un temps encara indeterminat. I no és evident que, col·lectivament, tinguem present tot el que perdríem si no trobéssim la manera de mantenir viu el teatre. El teatre (comprenent dins d’aquest terme l’òpera, la dansa, l’espectacle que té per escenari el carrer, els grans teatres nacionals i les petites sales experimentals, el que ens fa riure, el que ens commou, el que ens fa reflexionar, indignar o veure el món d’una altra manera, i el que fa tot això i més) està present a la nostra cultura des dels seus orígens, dels quals sabem ben poc. S’ha dit que el teatre neix de cerimònies rituals, religioses o màgiques, que està lligat al sacrifici, al mite que es pregunta per les qüestions fonamentals i intenta respondre-hi: qui som, d’on venim, on anem... De fet, totes les cultures humanes inclouen alguna forma d’espectacle teatral, sovint més lligat a la dansa i a la música que a un text. El teatre occidental primitiu s’ha associat al culte a Dionís, el déu del vi, de l’embriaguesa, del sexe, del somni i de la irracionalitat, però també a Apol·lo, déu solar, de la llum i de la perfecció estètica.

El teatre té, a més, un caràcter polític: si en els seus orígens sembla que s’associava a un sacrifici que havia de propiciar la supervivència de la comunitat, a l’antiga Grècia el teatre està relacionat amb la polis, la ciutat estat on es cou la política. El teatre sempre ens transmet una visió de la societat, sigui per apuntalar una determinada estructura –com la monarquia al teatre de Corneille–, sigui per expressar una crítica al sistema o a algunes de les seves figures rellevants. La comèdia s’alia així amb la sàtira, tant a les obres d’Aristòfanes com a les de Molière, fent visibles certes passions humanes que no caduquen: l'enveja, la mesquineria, l’avarícia, però també l’amor i la generositat. Per la seva banda, la tragèdia ens immergeix en altres passions encara més fosques, i, sobretot, ens enfronta a la mort, des del suïcidi heroic fins a l’assassinat més covard. El tòpic del “teatre del món”, que consisteix a veure el món com un teatre, és tan persistent que travessa èpoques i cultures allunyades.

Cargando
No hay anuncios

Tanmateix, aquesta capacitat del teatre per representar la humanitat en el que té de més sòrdid i de més sublim, de més ridícul i de més admirable, també la podríem atribuir a la literatura, o al cinema. Quina és, doncs, l’especificitat del teatre respecte a d’altres formes artístiques que se li assemblen poc o molt? El crític i teòric de la literatura Roland Barthes afirma que la teatralitat és el teatre menys el text: un teixit de signes i de sensacions ordit amb “gestos, tons, distàncies, substàncies, llums”. Igualment, el dramaturg, teòric del teatre i actor Antonin Artaud deia que el teatre és un “llenguatge físic basat en signes i no en paraules”. En definitiva, la base d’aquest llenguatge el formen els cossos dels actors i actrius dalt de l’escenari, la seva presència física, en combinació ja sigui amb la paraula, la música o la dansa.

És per això que el teatre filmat és un pàl·lid reflex de l’experiència teatral, que se celebra en “temples sense dogma ni doctrina”, en paraules d’Hélène Cixous, i que ens converteix en una comunitat d’espectadors, però no en el sentit de voyeurs que gaudeixen o pateixen per procuració, còmodament instal·lats a la seva butaca, sinó de participants d’un ritu molt antic, relligats a la resta de persones presents i també als espectres convocats per l’espectacle. Aristòtil defineix la catarsi, efecte del teatre, com un plaer que prové de la compassió i de la por inspirades per la representació. És per això que cada representació és en realitat una presentació, un esdeveniment únic, no una repetició mecànica d’un guió fix i tancat. Per totes aquestes raons, un món postpandèmia sense teatre seria un món menys humà.

Cargando
No hay anuncios

La situació en què ens trobem des de fa setmanes té, a més, aspectes teatrals: si moltes persones afirmen que els sembla estar vivint una pel·lícula, ja que el cinema s’havia avançat a representar virus letals, confinaments i altres apocalipsis, el teatre ens recorda que els éssers humans som ninots en mans dels déus, o del destí, o de l’atzar, o de la natura, o de la vida més enllà de les nostres vides, cosa que havíem tendit a oblidar en el nostre somni de progrés i d’immunitat, tant personal com col·lectiva. El teatre tindrà molt a dir a l’etapa de després del confinament i de la pandèmia, si no el deixem extingir per manca de recursos i de públic, en especial a Catalunya, que ha estat i és terra fèrtil per al teatre.