Jordi Évole ho ha tornat a aconseguir: plantejar un programa televisiu diferent i d'impacte amb l'honesta finalitat de fer avançar el diàleg social. Sobretot hi havia ganes de demostrar que un intercanvi de parers cordial i educat era possible. Els esplèndids crèdits del programa avalen aquesta teoria de fer un pas endavant: començar amb el pes de l'hemeroteca repassant les eternes tensions Catalunya-Espanya, especialment en l'època Pujol-González.
Consultando a Mas y González va rebentar audímetres, a Catalunya i a Espanya. A nivell de convidats es confirma que aquesta capacitat de convocatòria només la té Jordi Évole. I és perquè en certa manera s'ha erigit en la prova del cotó fluix periodístic dels polítics que se senten amb prou arguments per voler donar la cara. Acceptar la invitació d'Évole i participar en el seu joc dóna galons i negar-s'hi els fa perdre. D'altra banda, Mas i González partien de diferents condicions. No és el mateix afrontar un cara a cara sent un càrrec electe o en actiu que sent un " jarrón chino " (en termes del mateix Felipe). Ara bé, seria magnífica (però em temo que utòpica) una segona part amb un Rubalcaba versus Pujol.
Televisivament va ser un encert escollir un centre cívic com a camp neutral. Bonica metàfora. I, com ha passat altres vegades amb el Salvados, veure com es feia de nit a través de la vidriera mentre intercanviaven parers. És la tele ben païda, feta amb temps. I va ser deliciós l' insert de la minitertúlia dels tres catalans nascuts a fora del país opinant sobre la realitat catalana. Sobretot pensant que ho han de veure a Espanya. Però el més revelador va ser el format. És insòlit veure com dos polítics importants, d'idees confrontades, accepten un cara a cara lliure i basat en la força dels arguments. Évole va moderar un debat natural i sense cotilles de procediment en què l'única força la tenien els arguments de cadascun. I aquí és on l'espectador pot posicionar-se amb més criteri. Els implicats van poder rebatre, contestar, exposar i fins i tot escoltar (que és un bé televisiu escàs). Juraria que en alguns instants Mas i González es van oblidar de les càmeres i de l'espectacle mediàtic en si. El debat els interessava i els atrapava a ells mateixos més que l'interès d'esgarrapar fidels. Évole, al mig, practicant una equidistància professional molt treballada, va haver d'intervenir poc. Fins ara, els cara a cara polítics i els debats eren obligats per campanyes electorals, amb finalitat de recaptació de vots, on tot estava estructurat per blocs temàtics pactats, temps acordats, moderadors escollits, torns de paraula cronometrats i dret a rèplica mil·limetrat. Una falsa idea de la llibertat periodística en una democràcia. En aquest sentit Salvados torna a fer un pas endavant: en la salut de l'ofici i en la qualitat democràtica.