02/06/2019

Més Xammar, menys Évole

Quan faran el monument? Portem més d’un segle esperant. El necessitem. Ens ho fem a sobre. Com Camats. Aquell pobre home immortalitzat per una notícia del s. XIX: “ En el kilómetro 14 de la carretera de Manresa a Vich la Guardia Civil detuvo ayer a un individuo llamado Camats que practicava actos deshonestos con una burra que no era de su propiedad. De haber estado presente el propietario de la burra mal lo hubiese pasado el lascivo Camats ”. Estàtua, monòlit, rotonda! És el que més desitjava Eugeni Xammar: un monument al lúbric Camats al quilòmetre 14. Així era ell. No pas la criatura libidinosa, sinó el superperiodista Xammar.

Ell sap volar. Des del 1909 (amb 21 anys), que ha de marxar de Catalunya, fins a la seva mort, el 1973, Xammar viu tot el segle XX: Primera i Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil, el feixisme, el comunisme, el nazisme, el franquisme... Porta raigs X a la cara, a la pituïtària, i veu i ensuma el que ha de succeir al planeta. Ho escriu elèctricament. Ho explica com l’aigua. Poliglot (parla set llengües i n’escriu cinc). Ell és el somni català: de saltataulells a ser el periodista més internacional, llegendari, que ha tingut Catalunya. Així és el nostre país: fins fa quatre dies no sabíem res d’ell -val la pena el llibre que ara s’ha publicat, Cartes d’un polemista (1907-1973)-. De tots els “ells” abans de 1939. Som analfabets de nosaltres mateixos. Som un país sense explicació. Som un país no explicat. Però el país ha millorat molt: ha passat de Xammar a Jordi Évole. Aquest és el cànon periodístic. De Xammar a Évole, la feina del qual ara és salvar, a toc de corneta pàtria, el Nacional Adacolauisme. Aplaudiments.

Cargando
No hay anuncios

Aplaudeixo que qualsevol periodista defensi ideològicament el que cregui. Sí i sí. Es pot tenir ideologia i no deixar de ser periodísticament honest. El que no volem és gat per llebre. No volem gatllebrisme. No volem trilerisme. Per què surt ara Évole a salvar la soldat Colau? Per què ens ven Colau com una Verge Maria Immaculada Impol·luta Incontaminada de la Sagrada Concepció Virginal Casta? Perquè ens vol colar que això de Colau i Ciutadans, i el PSC, tot molt natural. Que ella no surt a TV3... Per què ho fa tot això? És que som rucs, lascius, càndids i no sabem veure la realitat. Per això segurament la realitat no és que gairebé tots els regidors que han acompanyat fins ara Colau han fugit cames ajudeu-me. La realitat tampoc són les promeses messiàniques, faraòniques, utòpiques de 2014 evaporades. La realitat tampoc és el desdoblament personal i neuronal entre activista i alcaldessa. La realitat no és l’ús de les mentides contra Xavier Trias publicades per la premsa de Madrid com a arma electoral. La realitat són massa coses... Però la culpa és sempre dels altres. Colau superbona, i Ciutadans i el PSC i si cal Naranjito, tots no nacionalistes. Els independentistes, que sí que són nacionalistes, superdolents. Jo, sí; tu, no. Però Évole, diu, no fa periodisme de trinxera infernal. Fa periodisme d’estratosfera celestial. Baixem a la realitat?

Espereu, que em desenrosco la boina rural del crani prehistòric. Ara hi veig clar. Potser creure que només Cornellà és Catalunya és una distorsió provinciana de la realitat. Potser creure que abans del teu barri de Cornellà no existia Cornellà és un desconeixement de la realitat. Potser creure que abans que tu, com a català, no existien catalans vivint a Cornellà que tenien casa, carrers, un paisatge, uns sentiments... Perquè abans del cinturó roig existia un cinturó blanc. Potser el problema és que n’hi ha que no entenen que els catalans i Catalunya no van néixer el 1978. Potser el problema és aquest: negar la realitat. És que potser el problema és no voler saber la veritat de moltes coses i només voler que et donin la raó. És que potser el problema és voler mantenir la indústria de la manta, el morrió, la caputxa, que des de fa anys segresta Catalunya. Ho diu Xammar abans de morir: “No sóc, ni per molt, pessimista quant a l’esdevenidor. El dia que la crosta actual es trenqui, tothom podrà veure i molts potser ho descobriran amb sorpresa, que es tractava d’una crosta molt més prima del que sobretot en certs moments, podria semblar”. El que cal, val, és anar de cara. No dir que vas de cara i no vas, realment, de cara. Xammar anava de cara. Molts anem de cara. Per això, sempre als mateixos, ens trenquen la cara, a la realitat i, curiosament, a d’altres, no.